Crims.cat

5 minuts amb

5 minuts amb .... 5 minuts amb

5 minuts amb... Stewart King

08.02.2015 | 19:41 hores | 0 Opinions

“El món no és blanc ni negre, és complicat i els teleespectadors arribem a ser partidaris tant d’alguns policies com d’alguns criminals”

 

Stewart King, és professor titular d’Estudis Espanyols i Catalans a la Monash University (Austràlia). Hi treballa des que va acabar  la seva tesi doctoral a Latrobe University, fa onze anys. Ensenya cursos de llengua, cultura i literatura espanyola. De vegades, dóna classes extracurriculars de català a alumnes interessats i  que esperen poder oferir unes matèries de català d’aquí dos anys.

 

1-    Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

Jo crec que és un debat bizantí. La diferència es basa en una interpretació – equivocada – que divideix les novel·les criminals en dos tipus: aquelles amb una forta càrrega de crítica social a l’estil de Raymond Chandler i Dashiell Hammett i unes altres, per exemple les d’Agatha Christie, en les quals el crim és considerat més aviat un joc, un divertiment. No obstant, les obres de l’escriptora anglesa no són només simples trencaclosques apolítics. Assassinat a l’Orient Express o Deu negrets demostren que la llei falla, que no sempre castiga els malfactors i que, de vegades, és necessari actuar més enllà de la llei per obtenir la justícia. Si això no és la ideologia negra, no sé pas què és!

 

2-    Consideres que el gènere negre i policíac a la Universitat encara és de segon ordre?

Ha estat així per tradició i sempre hi ha alguns que pensen que s’han de dedicar a l’anomenada "alta literatura", però mai he tingut problemes amb col·legues per fer recerca sobre la novel·la criminal o per ensenyar-la. De fet, ofereixo un curs sobre aquest gènere als estudiants de literatura. I la meva universitat no és especialment oberta o diferent d’altres. Per exemple, actualment estic participant en un projecte dirigit per un distingit catedràtic de literatura de la Universitat de Harvard sobre la novel·la criminal.

 

3-    D’on ve el teu interès per la novel·la negra catalana?

El meu interès per la novel·la criminal es va desenvolupar força tard, quan estava redactant la tesi doctoral sobre literatura i identitat catalana. Publicada sota el títol Escribir la catalanidad. Lengua e identidades culturales en la narrativa contemporánea de Cataluña, estudiava les obres d’escriptors de Catalunya que escrivien en català, en castellà o, de vegades, en ambdós idiomes per veure si havia similituds o diferències a l’hora d’articular una identitat catalana. Entre els escriptors que analitzava hi havia Manuel Vázquez Montalbán, Jaume Fuster i Andreu Martín. Llegint-los em vaig adonar de l’experiència de la lectura durant la meva infantesa i adolescència, quan una bona història et tenia atrapat fins a la darrera pàgina. Quan vaig aconseguir la plaça de professor universitari, vaig veure com la novel·la negra  era una manera entretinguda d’ensenyar la realitat espanyola i catalana als alumnes australians.

 

4-    Quina és la situació del gènere a Austràlia? També té molt d’èxit? 

El gènere té una llarga tradició a Austràlia. Una de les primeres novel·les policíaques australianes – The Mystery of a Hansom Cab [El misteri d’un cotxe de cavalls], de Fergus Hulme – data de 1886 i va ser un èxit internacional. A Melbourne es van vendre 20.000 exemplars i la crítica diu que a l’estranger es van publicar mig milió d’exemplars. Arthur Upfield va tenir molt d’èxit durant els anys 40 i 50 als Estats Units amb les seves novel·les protagonitzades per Napoleon Bonaparte – o “Bony” entre els seus amics i enemics – un detectiu aborigen mestís. Per a mi, els llibres expressen actituds clarament racistes, però Tony Hillerman, l’escriptor nord-americà, afirma que la pràctica detectivesca antropològica de Bony el va influir a l’hora d’inventar els seus policies indis. Actualment, hi ha un bon grapat d’escriptors excel·lents: Gabrielle Lord, Gary Disher, i sobre tot, Peter Temple, un sudafricà que porta anys a Austràlia i que, més que ningú, sap narrar la violència i les contradiccions del país. Temple va provocar un debat cultural quan la seva última novel·la, Truth [Veritat] va guanyar el premi literari més important del país. És clar, però, que els jutges havien de desemfatitzar que era una novel·la de gènere. Com sempre quan un escriptor de novel·la negra guanya un premi literari s’ha de dir que supera les convencions del gènere. Temple ha estat traduït al castellà. Una de les contribucions australianes  més interessants al gènere és The Monkey Mask [La màscara de Mico], de Dorothy Porter, una novel·la negra en vers, amb una protagonista lesbiana.

 

5- Fa un temps estaves preparant un llibre sobre identitat nacional i gènere negre. Fes-nos cinc cèntims? Quan el veurem publicat?

Doncs ara mateix estic revisant el manuscrit i espero lliurar-lo ben aviat a l’editorial. És un estudi sobre les múltiples maneres en les quals els autors han fet servir el gènere negre no sols per articular identitats culturals i nacionals a l’Espanya contemporània sinó també per posar-les en dubte. És un tema que apareix en algunes obres, des de la sèrie Carvalho de Vázquez Montalbán fins als llibres més recents de Lorenzo Silva. L’estudi és únic, ja que analitza la producció literària en català, gallec i basc a més del castellà. Encara que no el parlo, puc llegir en gallec, però les novel·les negres en basc, les haig de llegir traduïdes.

 

6-    Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Crec que té un molt bon futur. Hi ha més escriptors que mai que estan trencant els motlles tradicionals de l’investigador privat alienat per produir una literatura negra força original. M’agraden molt les novel·les de la Teresa Solana, sobretot la sèrie dels detectius bessons, Eduard i Borja: Un crim imperfecte, Drecera al paradís i L’hora Zen. També m’agraden les novel·les d’en Jordi de Manuel, per la seva complexitat narrativa i per la combinació de trama negra amb preocupacions mediambientals. Ofereix una visió bastant trista del futur.  

7. Quins autors recomanes de novel·la negra?

La llista pot ser llarga. A més a més dels escriptors mencionats, recomanaria Philip Kerr, Gillian Flynn, Walter Mosley, James Ellroy, Vikram Chandra, Alicia Giménez Bartlett, Rosa Ribas, Andreu Martín (les primeres novel·les, sobre tot), Stieg Larsson, Robert Wilson i Sofia Oksanen. Falten moltíssims, és clar. Últimament s’està tornant a publicar tota l’obra de Simenon en noves traduccions a l’anglès i m’apassiona.

8-Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

Si m’ho permets, recomanaré una sèrie televisiva: The Wire, perquè cada temporada se centra en un problema social, legal, econòmic, polític, etc... i de mica en mica va construint-ne les connexions. El món no és blanc ni negre, és complicat i els teleespectadors arribem a ser partidaris tant d’alguns policies com d’alguns criminals. Tots els personatges estan ben desenvolupats i la sèrie irradia humanitat. Si haig de triar una pel·lícula és Du rififi chez les hommes (1955), de Jules Dassin, per l’escena llarga – d’uns 28 minuts sense diàleg– en la qual els lladres intenten entrar en la joieria. La tensió és immensa.

9- Una música pel gènere negre?

Depèn de l’obra. El jazz per a les novel·les tradicionals o, per a un bon thriller amb molta acció triaria la banda sonora de Corre, Lola, corre (1998).

 

Entrevista: Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat