Crims.cat

5 minuts amb

5 minuts amb .... 5 minuts amb

5 minuts amb... Sebastià Jovani

22.09.2015 | 19:48 hores | 0 Opinions

5 minuts (o 10 ja posats!)... amb Sebastià Jovani

 

“El gènere negre ofereix avui per avui nombrosos viaranys per interrogar la realitat fins a nivells ontològics

 Digueu-me agosarat però Sebastià Jovani és un dels grans escriptors del gènere negre del nostre país. Dels millors. Nascut a Barcelona, ciutat on resideix. Cursà estudis de filosofia, és poeta, articulista, assagista i novel·lista “noir”. D’aquest darrera incursió destaquen els títols Emulsió de Ferro (2009) Emet o la revolta (La Magrana 2009, 2011) i l’Ètica (“crims.cat” 2014). Aquí us deixo l’entrevista crimcatians! És tan bona que podria extreure’n un titular per cada resposta!

 

1-    Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

 En principi podria distingir-los com es distingeix la part del tot. No tota trama negra implica caracters policíacs. De fet, crec que la gran vivacitat del gènere es deu precisament al seu empeltament en un substrat sociològic i cultural que va més enllà de la dicotomia agent de l'ordre / criminal i els seus exemples més notables xipollegen sense embuts en la contradicció i l'ambivalència. En darrera instància vivim en un ordre de coses subjugat per la criminalitat estructural en què qualsevol pot caure a una banda o a l'altra. Qualsevol pot ser-ne víctima o còmplice.

 2-    Tu tens una escriptura ben heterogènia. Per a mi, Emulsió de Ferro és segurament una de les millors novel·les negres en llengua catalana que s’han escrit mai. Com sorgeix escriure aquesta història? Com et vas documentar per descriure sobre la transició i fer-ho tan bé?

 Com en d'altres novel·les, Emulsió de Ferro va sorgir d'una imatge, gairebé una epifania. Em va venir a la ment la figura d'un detectiu tocant el clarinet al balcó de casa seva, a un paisatge molt similar al «downtown» gracienc (Plaça Raspall i voltants). Després em vaig adonar que aquest detectiu era un epígon d'en Víctor Nubla, artista / activista de qui sóc amic des de fa anys i amb qui llavors treballava. Vaig estirar del fil i vaig treure'n un argument completament esbojerrat que vaig tenir la sort d'acolorir amb les claus històriques que em proporcionava tot un cercle de relacions generacionalment molt properes a aquell període. Tot i que em vaig permetre algunes diacronies, com ara incloure Einstürzende Neubauten o el transunt de l'Heliogàbal en ple període post-franquista...

 3-    Parlem de l’Ètica! A mi em fascina aquesta novel·la de dobles identitats, nombroses mirades, amb multitud d’angles, diferents veus narratives i plena de malsons. Que t’interessava quan la vas escriure?

Crec que en primer lloc volia fer una novel·la molt diferent al que havia fet fins llavors. Això volia dir, entre d'altres coses, desprendre'm de certa carcanada eminentment paròdica o humorística. De l'altra, despullar-me de contextos reconeixibles i crear una història vaporosa, gairebé abstracta, en què el moll de l'òs de tot plegat fossin les marismes psicològiques dels personatges. I en darrera instància volia aprofundir en aquella ambivalència que he mencionat al començament: dibuixar un tapís de conductes en què el llindar entre l'acompliment de la llei i la reparació justiciera mostressin tanta capacitat abjecta i monstruosa com el crim més despietat, fins al punt de desdibuixar la integritat dels mateixos personatges com a subjectes d'una sola peça. Forçar els límits de la geometria ètica, precisament.

4-    Un filòsof que escriu novel·la negra. Barreja extravagant. D’on et ve el teu interès pel gènere?

En primer lloc, evidentment, l'interès prové de la lectura. Compulsiva, desordenada, voraç i assedegada de vegades. Em sembla que gairebé sempre s'esdevé d'aquesta manera, sigui amb aquest gènere o amb d'altres amb una personalitat molt marcada, com ara la ciència-ficció. D’altra banda... home, com a persona formada intel·lectualment en la sospita filosòfica (no sóc pas un filòsof, déu m'en guardi i us en guardi a vosaltres!), la qüestió de com la realitat ens ha estat usurpada, de com malvivim en un maldestre palimpsest de simulacres, mitologies de saldo i coaccions suposadament inevitables obliga a reflexionar molt i molt sobre totes les facetes de la criminalitat. Sobre la forma que té avui en dia de propagar-se, de fer-se sistèmica i fins a cert punt respectable. Ho he dit en més d'una ocasió: el gènere negre ofereix avui per avui nombrosos viaranys per interrogar la realitat fins a nivells ontològics. Som el que som en gran part com a conseqüència d'una sèrie de crims perpetrats i perpetuats des d’instàncies que volen molt per damunt de nosaltres. La nostra supervivència com a éssers socials passa, entre d'altres coses, per esdevenir detectius, investigadors implacables amb l'objectiu d'esbudellar aquesta realitat falsària, aquest ordre interposat.

5-    Parlem dels propers projectes... quina novel·la et corre pel cap?

Un manual de supervivència a la paternitat per a intel·lectuals? Parlant seriosament, tinc nombroses coses al cap, cada una coent-se a una temperatura i velocitat diferents. Una novel·la ja acabada en procés de revisió, una altra a mig fer que potser romangui a mig fer el que em queda de vida, un interminable assaig sobre la fantasmagoria urbana, un treball de camp sobre els espais de significació de l'anarquisme a Catalunya durant el segle XX, algun projecte més desquiciat a quatre mans que amenaça amb ser la gran revel·lació literària del segle XXV... Segueixo?

6-    Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

El que decideixin autors i lectors, com tota vivència literària col·lectiva. No crec en les visions oraculars sobre quelcom tan lligat a la cojunctura humana i emocional com és la literatura. Tot i que, posats a ser perepunyetes, em fa certa recança la possibilitat d'una hipertròfia, no tant del gènere com del teatrí cultural que es genera al voltant. Som una societat amb una autoestima tan minsa que sovint ens abraonem damunt la primera possibilitat de grimpar un graó més amunt, muntem rituals orgiàstics i ens saciem de complaença simbòlica tot oblidant la resta d'utillatge que necessitem per a sobreviure en el camí. En tots els àmbits, fins i tot el polític. Perquè el color que defineix en darrera instància la política és el negre, això ja ho van saber veure els anarquistes.

 7. Quins autors recomanes de novel·la negra?

Ara arriba el típic moment en què em desacredito completament perquè em veig obligat a reconèixer que no llegeixo ni un 1% de tot el que es publica o s'ha publicat del gènere. Tinc la malaïda (dis)sort de ser un lector omnívor, gens gregari encara que professi molta empatia per un gènere. Podria mencionar clàssics que tothom coneix, així que me’ls estalvio. Del més recent que he llegit, res ha superat encara Te quiero porque me das de comer del David Llorente: em sembla una obra visceral, febril, les pàgines de la qual tenen més textura de carn que de paper. I també recomanaria dues obres de dos autors als que per res s'acostuma a associar al gènere: La investigación, de Stanislaw Lem, i Cosmos, de Witold Gombrowicz. Especialment la segona deixarà estupefacte a qui busqui una història prototípica del gènere, però crec que sabrà trobar-hi l'essència en l'obsessiva tasca que emprèn l'obra per tal de cercar ordre (encara que sigui fingit) enmig del caos.

8-Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

Bé, si et poses així... atenent al cromatisme de l'entrevista i a la meva predilecció per les fugues psicogenètiques, mencionaria Lost Highway de David Lynch. Es un noir clàssic i psicotrònic alhora, difícil de conjugar a la memòria en la forma d'una sola pel·lícula. Però juga meravellosament amb alguns llocs comuns del gènere (la femme fatale, el gàngster, l'individu-al-lloc-equivocat-al-moment-més-inoportú) i té una potència visual i narrativa descomunal, com un còctel d'amfetamines i àcid lisèrgic regant el cervell d'un esquizoide...

 9- Una música pel gènere negre?

Aquí ho tinc (només una mica) més clar: gran part de l'obra de John Zorn, especialment alguns àlbums de Naked City; Barry Adamson; Lounge Lizards (la quota inevitable de jazz, tot i que amb molta calma, com deia Pla que calia emprar l'all als sofregits) i, en una vessant ja molt pertorbada, el darrer Scott Walker. Ah, i el duet de John Paul Jones i Diamanda Gallas (The Sporting Life), que sempre he imaginat com un diàleg malaltís entre una femme fatale i un detectiu en fase de caiguda lliure. Love Wins.

 

 Entrevista: Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat