Crims.cat

5 minuts amb

5 minuts amb .... 5 minuts amb

5 minuts amb... Juli Alandes

28.04.2014 | 20:10 hores | 0 Opinions

“La novel·la negra ha de posar el dit en la nafra”

Juli Alandes és un escriptor de soca-arrel, amb tots els ets i els uts. Hauria d’haver guanyat el “Premi Crims de Tinta” però són coses que passen. Nascut a Castelló de la Ribera. Escriptor i professor d’Història. Les primeres incursions en el gènere negre han estat El crepuscle dels afortunats i Crònica negra, que narra les investigacions del policia O’Malley. D’aquí poc el podrem tornar a llegir a La mirada del cocodril, a la col·lecció “crims.cat”

 

 1-   Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

 Ai, que em vols enredar. No gosaré jo definir gèneres quan una de les meues diversions principals és, de tant en tant, rebentar-los. I quan algú com Fred Vargas ha aconseguit reconciliar-me amb el gènere policíac. Però jo sóc, ara com ara, negre, potser fins al moll de l'os, perquè estava ben bollit per aquesta societat corrupta i corruptora. Perquè estic negre, vaja. Si el gènere negre es caracteritza pel seu compromís polític i social, per voler ser una visió realista i compromesa del temps que ens ha tocat viure, sense per això deixar de ser una promesa de plaer, negre sóc. Si el policíac és un enigma en estat pur, allò del “qui ho ha fet”..., diria que a dia d'avui no té sentit si no és com un pur exercici formal, que pot ser interessant, no dic que no. Però es fa difícil jugar al “qui ho ha fet” sense consideracions sociològiques. Per això, Fred Vargas és un miracle: ho fa des d'un punt de vista estrictament formal en les seues primeres obres, dient expressament: “anem a jugar a això”, però seguiràs el camí que jo et marque. Però Fred Vargas és una excepció.

 2-   Considero la teva obra d’un fort interès entre la història i la novel·la negra. Totes les teves aportacions al gènere són un mestissatge d’aquestes dues corrents. Creus que la novel·la negra és un bon instrument per explicar la Història?

 És un instrument excel·lent. L'historiador és un investigador. L'arqueòleg un forense. M'encanten els evangelistes de Fred Vargas, molt més que el seu nuvolós comissari. Per seguir amb la meua estimada medievalista francesa, aquesta, una vegada esgotada la via formalista de l'enigma, busca en la història el miratge on emmirallar el lector pres en l'encanteri. I els seus historiadors són necessaris perquè el policia descabdelle l'entrellat del present.

Ara bé, hi ha obres que es limiten a situar una trama en un context històric determinat com n'hi ha que aprofiten el pes del passat, normalment s'abusa dels nazis i la guerra civil, per a explicar un crim recent. Això és aprofitar la història, però no explicar-la. Recordar allò que el poder no vol que quede escrit en la història. Donar veu als qui no la tingueren. Fer memòria d'allò que algú vol que quede esborrat amb el pas del temps. Desenterrar els cadàvers que els assassins han deixat a les cunetes, fer memòria dels assassinats impunes. Per a explicar el present o per a exemplificar per al present.

 

3.- Com vas crear a Miquel O’Malley? D’on va sorgir la idea? Tens pensat com acabarà la seva carrera? Al llegir les teves novel·les se’l veu cada vegada més fart del cos policial.

 De tant en tant em vénen rauxes marxistes i em pose a pensar que els escriptors de novel·la negra són d'origen proletari i els dietaristes són tots, sense excepció, d'origen burgès. Com els segons tenen una acusada tendència a contar la pròpia vida, que de vegades fins i tot resulta interessant, la segona part de l'afirmació és fàcil de confirmar. La primera potser està per investigar. No ho sé, això ho sabràs millor tu que jo.

En fi, cert investigador, més o menys tòpic, de la novel·la negra sembla analfabet i àgraf. Carn de gimnàs i escola de boxa, com els seus acompanyants. Però qui llig novel·la negra pot perfectament anar al gimnàs, però no hi ha dubte que és un lector. O'Malley és un filòsof, un filòsof proletari. Només pot acabar de policia o de professor de secundària, que no sé què és pitjor. Al servei de l'Estat no hi ha dubte que ho passa mal. Ell vol ésser al servei de les persones, i encara rai que no l'han privatitzat i l'han posat al servei d'una empresa. Però els polítics, alguns sobretot, consideren que l'Estat és la seua empresa. I si poden traspassar les funcions de l'Estat a una empresa “seua”, millor encara. O'Malley no pot més, algun dia ha de rebentar. I en La mirada del cocodril, més que rebentar ell, el rebenten. Deixa de ser policia. A veure com queda.

 

4-   Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

 La novel·la catalana té un futur “ben negre”. Que cadascú ho llegisca com vulga.

 

5- Quins autors recomanes de novel·la negra?

 Sóc molt mediterrani. Els francesos Didier Daeninckx, Jean-Bernard Pouy, Jean- Patrick Manchette... I sobretot, els sicilians: el gran clàssic Leonardo Sciascia, els imponents Gesualdo Bufalino i Vincenzo Consolo, dos mestres absoluts de l'estil i la llengua que, Sicília obliga, han tocat en alguna ocasió el negre. Molt a la seua, com no podia ser d'altra manera. Camilleri no té tanta substància, però cal reconèixer que és molt divertit, i més quan tira cap a la història i es burla del feixisme o dels sicilians del XIX. És curiós, m'agrada més el Camilleri blanc, buf, que el negre.

Una vegada vaig dir que els valencians érem els sicilians de Catalunya. El feixista de torn en Internet, sens dubte molt despagat perquè l'ambigua presentació de Crònica Negra als mitjans potser l'havia fet creure que per fi un blavero podia escriure una novel·la, cosa que és, senzillament, impossible (perquè d'escriure-la, l'escriuria, mal també, però en castellà) em va maleir: heus ací el traïdor que diu que els valencians som uns corruptes, uns mafiosos, uns lladres!

No cal dir la imatge que han aconseguit, en l'endemig, els valencians. Els meus conveïns són folklòrics fins i tot a l'hora de ser corruptes. Però Catalunya no és cap bassa de pau. Els seus corruptes són més discrets... i potser més eficients.

Quan em dic sicilià em dic aspirant a posar-me, des del sud, al nivell d'aquella nissaga de grans creadors, que han alçat la seua veu contra la màfia, contra l'Estat, contra la màfia incrustada en l'Estat. Com ho fan molts sicilians i molts valencians, la veu dels quals esperem que algun dia es puga sentir per damunt de la d'aquells que han fet de la corrupció un sistema econòmic, que han estimulat la cobdícia i perseguit la cultura. I ens han dut on ens han dut. A mi, per exemple, a escriure novel·la negra, que no ho hagués pensat mai. Al meu país, al fons d'aquest pou.

Per cert, la socialdemocràcia no es lliura de la negror. Els suecs Maj Sjöwall i Per Wahlöö sovint es perden fent de crítics socials més que no pas de novel·listes, però de tant en tant aconsegueixen ser sublims.

I a les dictadures, encara que es diguen d'esquerres, no els agraden les novel·les negres. Perquè la nostra faena és punxar al que mana, siga qui siga.

 6-   Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

 Rufufú, un clàssic en blanc i negre del gran Mario Monicelli, és citada a Crònica Negra. No és casualitat. Humor en blanc i negre? Neorealisme amb humor? Per a mi una obra mestra en la seua simplicitat, entre el blanc i el negre.

 7-   Una música pel gènere negre?

 Un negre tocant el saxo? Això és ser provincians. I, fins i tot, gosaria dir que racistes. I que ningú s'ho prenga a mal, que estic fent broma. En tot cas un trompetista sard..., com ara Paolo Fresu. La novel·la negra catalana reclama, però, música catalana. I pot ser jazz, com folk, com cançó. Només n'exclouria, per incompatibilitat, el pop (no per prejudici: el bon pop canta l'alegria de viure, no el costat fosc de la vida i la societat). Exemples? un pianista (com ara Manel Camp), un guitarrista líric (com ara Toti Soler), o un d'aquells que han aconseguit fer d'un instrument medieval com la viola de roda un instrument del segle XXI (per als entesos diré que, dels francesos, preferesc Gilles Chabenat a Valentin Clastrier). A la nova novel·la La mirada del cocodril m'he inventat els Tetramorf: folk de combat (enriquit, això sí, amb la creativitat del jazz). El hip-hop podria ser escaient, però a mi els pamflets, ni que siguen rimats, se'm fan pesats... Parle en general, compte. Qualsevol estil o mescla d'estils, és vàlid. Com els gèneres. Els grans, però, si parteixen del gènere, el superen. La música, afortunadament,  no coneix les fronteres. La cançó també és una eina de denúncia negra. I ho ha estat sempre. Albert Pla és un cantautor negre. Més tòpics al respecte poden semblar Tom Waits o Nick Cave. Aquest, però, té un disc de cançons tradicionals: Murder Ballads, ni més ni menys. Crònica negra de tradició oral. Que continua. I no és incompatible amb la poesia. El gran Ovidi Montllor actuava vestit de negre. Negre, català i proletari. Així el van tractar. I, si entrem en un bar i escoltem un blues, perquè no de Quico Pi de la Serra?

O el soul de Soul Atac (aquí em tira la família...) o, des del País Valencià, la veu esgarrada de Miquel Gil, que apareix a Crònica Negra, el cant ben tradicional, però en ocasions negre, d'Apa o Botifarra o les veus joves que reprenen, amb gust i elegància, la cançó de combat, com Rubèn Durà. Pot semblar sorprenent? No anem a estar sempre amb el negre del saxo...

La novel·la negra és novel·la de combat. Però demanem-li, com a la música de combat, que a més de combatre, tinga qualitat. En aquest cas, literària. Una qualitat literària que faça callar les veus dels pseudointel·lectuals que encara alimenten la seua vanitat denostant les minúcies que es limiten a seguir els esquemes d'un gènere, una cosa tan menor...  Fora els prejudicis. Si el gènere ens és útil, aprofitem-lo. I estirem-lo. Fins que arribe el Don Quixot per al gènere negre. Ves per on, si ens hem de carregar els gèneres per predictibles, haurem d'eliminar el Tirant de la història de la literatura catalana...

 

Entrevista: Àlex Martín i Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat