Crims.cat

UNA NOVEL·LA DE CAMPUS

Ningú pot negar que la novel·la criminal a casa nostra travessa un moment esplendorós. A més de la gran quantitat de títols que es publiquen cada any –gairebé una trentena- i d’una llarga llista de sospitosos habituals -Andreu Martín, Teresa Solana, Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Sebastià Bennasar, Salvador Balcells- s’apunten darrerament escriptors de prestigi que mostren com aquest tipus de literatura pot convertir-se en una eina perfecta per denunciar la societat que ens envolta.
Aquest és el cas de Carme Riera –una de les autores més guardonades de la nostra literatura-que després de grans èxits com Te deix, amor la mar com a penyora, Dins del carrer blau, Cap al cel obert, La meitat de l’ànima o Amb ulls americans ara ens presenta Natura quasi morta, la seva primera incursió dins del gènere negre.
A partir d’un fet real -com va ser la tràgica i encara misteriosa desaparició de l’estudiant erasmus Romain Lannuzel a la Universitat Autònoma de Barcelona- l’escriptora aprofita aquest pretext per escriure una novel·la de campus.
A partir d’aquí s’inicia una història de ficció, un trencaclosques ben entremeliat. I és que la trama es complica amb una sèrie de terribles assassinats que provoquen tota una xarxa de sospitosos: alts càrrecs universitaris, professors, alumnes i becaris d’investigació formen una galeria de personatges de tota mena. Sens dubte, això li serveix a l’autora per denunciar aspectes que li interessen: entre ells, les relacions de poder, la immigració, el problema educatiu, els conflictes generacionals i un rebuig cap el model universitari que com afirma un dels personatges “pensar que la gent que havia anat a la universitat era menys ruca que la resta. Una generalització, que, tot i semblar objectivament vàlida, feia aigües quan passava llista a l’enorme quantitat de babaus que exhibien dins un marc de títols de llicenciats i doctors”.
Ambientada en plena vaga anti-Bolonya –que va provocar un daltabaix amb nombroses manifestacions, conflictes i piquets constants- l’autora aconsegueix crear una atmòsfera ben angoixant a mida que avança la novel·la. Per tal d’investigar els fets apareixen dues protagonistes femenines, una constant dins de la seva obra. En aquest cas, el pes recau sobre la sotinspectora Manuela Vázquez –homenatge evident a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán- i la seva acompanyant Rosario Hurtado, que hauran d’enfrontar-se en un cas on les coses no són el que semblen. Sens dubte, una història d’intriga ben captivadora i una novel·la ben recomanable. Una joia policial –que amaga els consells dels mestres Francisco González Ledesma i Andreu Martín- que enganxa des de la primera pàgina i que manté un ritme trepidant. Tota una llàstima que l’autora hagi confessat que no tornarà a escriure històries d’aquesta mena. Esperem que se’n penedeixi i ben aviat tornin noves aventures de Manuela Vázquez.