Crims.cat

Ressenyes

Món Negre. Ressenyes

Assabenta't de tot

Llegir literatura popular: el col·lectiu "Ofèlia Dracs i la novel·la negra"

Escrit per: Àlex Martín Escribà - 07.10.2016 | 08:32 | 0 Opinions

Llegir literatura popular: el col·lectiu Ofèlia Dracs i la novel·la negra

 

Sovint s’ha dit que els “Ofèlia Dracs” van ser un grup, una colla d’amics que escrivien. Massa ras i massa curt. Fou tot un col·lectiu –el més longeu que es recorda des de la Guerra Civil- d’escriptors i escriptores imparables, gent amb idees clares, pocs pèls a la llengua i una pila de coses a dir que van contribuir a dignificar i engrandir les literatures populars al nostre país.

Cronològicament, cal dir que l’embrió de tot aquell col·lectiu es formà durant el franquisme. Alguns ja escrivien articles d’opinió al setmanari “Canigó”, on, a més de simpatitzar amb el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), debatien com organitzar i difondre la cultura catalana entre els lectors. En aquest sentit, les trobades informals eren contínues i l’amistat entre tots ells ben clara, a causa dels resultats que posteriorment s’hi van donar. Després de l’arribada de la democràcia i un cop dissolt “Trencavel”, sorgí el pseudònim d’«Ofèlia Dracs». Inaugurat a finals dels anys setanta, els fundadors en van ser, —per aquest ordre d’inicials de cognoms,—Miquel Desclot, Carles Reig, Josep Albanell, Jaume Cabré, i Joaquim Soler. Aquest darrer ja deixava molt clares per on anaven les intencions: “Ofèlia Dracs va ser fruit d’un pacte. Tot això ho atribueixo al fet generacional. Sense ser un col·lectiu estructurat, tingué un conjunt de coses en comú, inclús un component sociopolític”. (Soler 1979: 4). I és que tots ells van decidir tirar endavant un projecte literari i cívic la principal idea del qual era reivindicar els gèneres populars i conrear una literatura necessària per evitar que la cultura catalana fos un capgròs, això sí, sense estar exempta de qualitat literària. Com deien ells mateixos, es tractava que “la intel·lectualitat disfressada amb coll emmidonat i corbata fosca, portés, però, el llibre de gènere rosa o de gènere negre amagat sota l’armilla.” (Cònsul 1983: 2). A part dels fundadors, hi van participar, també, una sèrie d’escriptors de manera més o menys fixa: Joan Rendé, Joaquim Carbó, Isidre Grau, Margarida Aritzeta, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Joaquim Soler, Vicenç Villatoro i d’altres de més esporàdics com Quim Monzó, Joana Escobedo, Carme Riera, etc...

Al llarg dels catorze anys de vida, “Ofèlia Dracs” publicà sis volums de contes de diferents temàtiques a partir de les consignes “que algú feia circular per escrit o de les decisions que es prenien en el curs d’un àpat divertit, tumultuós i etílic”. (Carbó 2004:7). Aquest divertiment venia donat per crear una nova espècie de literatura despersonalitzada, feta a diverses mans que suposés tot un repte i entreteniment. Quant al sistema de treball, Maria-Antònia Oliver exposava que:

Es sistema de treball era es següent: cadascú faria un conte que enviaríem anònimament a sa coordinadora des grup, na Montserrat Bayà. As seu torn, ella els creuava entre nosaltres de manera que en es sopar següent, sense saber de qui era sa història que havíem llegit –tot i que de vegades ho intuïes- la comentàvem en veu alta. (Cortés i Escandell 2006: 26).

El grup s’estrenà amb un títol d’una tradicional cançó catalana, Deu pometes té el pomer, de l’any 1980. Aquella publicació, de temàtica eròtica, guanyà el premi “La Sonrisa Vertical” de l’any 1979, dotat amb mig milió de pessetes i lliurat per l’editorial Tusquets, que tingué una excel·lent acollida. El jurat -format per Luis García Berlanga, Jaime Gil de Biedma, Ricardo Muñoz Suay, Fernando Fernán Gómez, Juan Marsé, Jorge Edward i Beatriz de Moura-, mai no sospità que es tractava d’un autor col·lectiu i destacà “una estimable estilització literària de l’argot català barceloní i la mitificació de la sexualitat vulgar urbana, de la qual no és absent el sentit de l’humor” (Pons 1979: 32). Allò donà com a resultat l’empenta definitiva d’abordar el conreu d’altres gèneres populars. Com deia el col·lectiu, “la literatura de gènere, no ha de dur, ni explícitament ni implícitament, cap mena d’etiqueta pejorativa.” (1984:19). Tan sols un any més tard, el grup publicà Lovecraft, Lovecraft (1981), una compilació dedicada a la literatura de misteri i terror, amb homenatge inclòs a Joan Perucho. Amb aquesta publicació el grup es consolidà i demostrà que era possible fer literatura d’entreteniment i de consum escrita en català. Després de Negra i consentida, (1983), que analitzarem amb més profunditat, posteriorment sortí a la llum Essa efa (1985), dedicada a la ciència-ficció, amb dotze històries curtes; Boccato di cardinale (1986), centrada en la literatura gastronòmica i finalista del premi “La Odisea”, i Misteri de reina (1994), la darrera obra, que contenia un recull de comiat i de barreja de gèneres amb predomini de l’històric. Val a dir que algunes d’aquestes publicacions es van traduir al castellà, el francès, el portuguès i l’italià, i alguns intents de nous projectes quedaren pel camí, com ara un de color rosa i un altre dels trens, que anaren a parar en una via morta. Segons Jaume Fuster, l’interès de tot plegat no només radicà en aquest conreu de diferents gèneres populars “sinó que també va influir molt el fet de ser una persona multiforme. Per a nosaltres era més divertit emparar-nos en el pseudònim, arriscàvem menys”. (1985, 4). Dins d’aquest escrit ens interessa aprofundir en Negra i consentida (1983), un recull de deu contes dedicat al gènere negre i policíac, una narració sui generis, atès que escriure un text entre tantes mans implicava certes dificultats. Tots els relats tenen en comú l’ambientació en època franquista i la presència d’una tanguista que donen un to d’unitat al conjunt. En aquesta ocasió, van participar en el col·lectiu Joaquim Soler, Antoni Serra, Josep Lluís Seguí, Joan Rendé, Maria Antònia Oliver, Isidre Grau, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, Josep Albanell i Jaume Fuster. Amb aquella publicació es continuava llaurant el camp de la narrativa curta monotemàtica i de realització col·lectiva. El grup, és clar, dedicà el llibre a “Manuel de Pedrolo, que ja torna a tenir cua de palla” amb la qual cosa es feia una clara referència al naixement de “Seleccions de La Cua de Palla”,  que tornava al mercat l’any 1981. No cal dir que tots ells eren fills espirituals, ideològics i literaris de l’autor de Joc brut.  Si Pedrolo va intentar reivindicar el gènere negre –val a dir que de manera ben solitària- aportant al públic català algunes novel·les seves i traduccions d’autors consagrats nord-americans de gènere negre i escriptors europeus del moment, “Ofèlia Dracs” ho va fer utilitzant autors de casa. Aquella contraportada —editada per Edicions Laia— era prou significativa de per on anaven totes aquelles intencions:

Aquest recull de narracions de lladres i serenos, aplegat sota el suggerent i àdhuc suggestiu títol de Negra i consentida, és —ja ho veureu— un dels intents més reeixits de narrativa curta del gènere que s’han perpetrat  en tota la llonga i afortunada història literària dels Països Catalans. Si sou sagaços lectors, hi descobrireu els assassins. Si sou àvids endrapadors de lletra impresa nostrada, hi descobrireu els autors. Què hi hagi sort! I és elemental, estimats lectors, que us hem de felicitar per haver triat aquest llibre.

Efectivament, la base d’aquell llibre fou bàsicament la intriga, l’enigma, l’enjòlit, que és, alhora, una de les bases fonamentals del gènere policíac. Amb una ambientació i sordidesa ben canònica (carrers foscos, bars etílics i tuguris de tota mena), personatges estereotipats (detectius privats, sospitosos de tota mena, dones encisadores), Negra i consentida és plena, també, d’homenatges i jocs intertextuals. Entre els més destacats, títols com L’escombriaire mai no truca, que recorda El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain; La por del caixer davant la pistola, títol que juga amb aquella novel·la de Peter Handke, adaptada per Wim Wenders amb el títol de La por del porter davant el penal; rosses espatarrants a Cartes d’un estrany amor (Chandler dixit); o bé La mort portava cua negra, un conte enfocat des de la perspectiva d’una víctima i que manté força concomitàncies no només amb la suara citada “La Cua de Palla”, sinó també amb Mossegar-se la cua, darrer títol negre que publicà Manuel de Pedrolo (1968). En altres títols, com On ets, Mònica?, hi podem conèixer —per primera vegada— Lònia Guiu, la detectiva expeditiva de Maria-Antònia Oliver, al més pur estil “hard-boiled” i que després protagonitzà una trilogia digna d’esment. No hem de passar per alt altres relats: entre ells, les relacions entre “Localització four” amb La Bíblia valenciana de Rafael Tasis i El nom de la rosa d’Umberto Eco, per una mort relacionada amb referències bibliòfiles i un monestir. També, Ofèlia a les tres, de Jaume Fuster, on veiem una de les darreres aparicions del seu investigador ocasional, Enric Vidal, i com fa múltiples referències a les seves aventures anteriors a De mica en mica s’omple la pica (1972) i La corona valenciana (1982). La incorporació al seu relat curt d’un personatge femení anomenat “Ofèlia Dracs” és una mostra excel·lent del continu joc entre autor i lector que es plantejà sempre l’escriptor barceloní.

Tot plegat, suposà un excel·lent recull iniciàtic d’un llenguatge policíac, d’una recerca d’uns nous models i, en definitiva, una manera d’acostar el públic cap a una literatura majoritària. A part d’això, els ofelis i les ofèlies –si se’m permet l’expressió- van mantenir també una vida força activa. A la premsa publicaren infinitat d’articles d’opinió, com ara a El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia i El País. Precisament d’aquest darrer diari en destacà aquella secció «Ofelioteca» que publicaren al suplement en català i on es permetien fer crítiques literàries de llibres inventats. Diversió i entreteniment, bones pautes quan parlem de gèneres populars.

Fet i fet, tot va donar prou força dins del gènere per començar, també, a publicar en una col·lecció en la qual participessin bona part dels integrants. El resultat en fou «La Negra», de La Magrana, que incloïa una extensa nòmina d’autors nostrats. A més de publicar autors estrangers i de barrejar-hi tendències (hi tenien cabuda la novel·la enigmàtica, la novel·la d’espionatge, la novel·la negra o, fins i tot, de caire més psicològic) obrí al lector català un nou mercat. De les 62 novel·les publicades, 39 van ser d’autors catalans. No es pot negar que una de les pretensions de l’editorial era mostrar l’allau d’una jove generació –la dels setanta se la va anomenar - que era capaç de cultivar un gènere popular en català. Entre l’extensa nòmina —molts sortits evidentment d’aquell col·lectiu —, cal destacar-ne, a més del director Jaume Fuster, noms com Antoni Serra, Margarida Aritzeta i Maria Antònia Oliver,  i la incursió d’altres com Andreu Martín -de fet aquí es donà la seva reconversió lingüística-, i també Xavier Moret, Assumpció Maresma, el duet Solé-Serrat i Assumpta Margenat, entre d’altres. Tots ells, -per inusitat que sembli- van ser els autors més venuts de la col·lecció, per damunt dels autors europeus i nord-americans. Una de les característiques de tot aquest grup és que estava tallat per uns patrons ben semblants. Admiradors dels clàssics nord-americans, amb la influència de l’educació rebuda i, el cinema i la reivindicació dels clàssics no ens ha de sorprendre que la representació d’un mateix protagonista fos una de les constants al llarg dels seus cicles novel·lescos per poder denunciar i lluitar contra tot un entramat social que els superava. Aquí es produeix, precisament, una intersecció interessant pel que fa a la relació d’aquesta mena de personatges amb el referent del gènere negre, tant al cinema com a la novel·la. La proximitat estètica entre Sam Spade, Phil Marlowe, Lew Archer i els detectius catalans dels setanta i vuitanta (Felip Marlot, Lònia Guiu, Lluís Arquer, Toni Butxana, la detectiu Moreno, Jaume Arbós, Celso Mosqueiro), és, en bona mesura, el resultat d’una peculiar relació de l’individu amb allò que l’envolta.

A mitjan anys noranta, amb la crisi tàcita que travessà el gènere negre, el tancament de col·leccions –entre elles “La Negra”-, i amb la posterior mort d’alguns dels destacats membres (Jaume Fuster, Joaquim Soler, Xavier Romeu), el col·lectiu no va tornar a aixecar el cap. Avui que la novel·la policíaca i, per extensió, les literatures populars adquireixen grans xifres d’èxit a Catalunya i arreu del món potser caldria reivindicar i recuperar els “Ofèlia Dracs”. Perquè, rere aquest grup misteriós  de novel·listes –més enllà d’una colla d’amics que es divertiren i ens engrescaren a llegir històries d’aquesta mena- hi va haver una reivindicació dels gèneres narratius populars amb uns llibres col·lectius d’alta qualitat i, el més important, un enfortiment de lectors potencials. Si a la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi, doncs, les adients. 

Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat