Crims.cat

Ressenyes

Món Negre. Ressenyes

Assabenta't de tot

Ruralitat, no-llocs i novel·la negra

- 08.03.2018 | 07:42 | 0 Opinions

Ruralitat, no-llocs i novel·la negra:

nous espais d’identitat

 

Novel·la negra i espai urbà han format gairebé sempre un binomi d’interrelació i socialització. Si fem un recorregut per aquests cronòtops, ningú no pot negar que les ciutats, ja siguin grans, mitjanes o petites, esdevenen referencials. Més enllà d’aquesta fórmula, darrerament proliferen nous espais com els ambients rurals. Els motius són molts i diversos: l’augment de la immigració i la fugida de les ciutats, l’encariment i pèrdua de qualitat de vida a causa de la crisi han fet que molts pobles es recuperin com a nous espais vivencials i, per tant, novel·lescos.

L’etiqueta no és pas nova. Nascuda l’any 1996 i batejada com a “Country Noir”, fou definida per l’escriptor Daniel Woodrell per referir-se a les seves novel·les ambientades a les muntanyes d’Ozark, a Missouri, i que ha tingut continuadors de referència com Donald Harstad (Iowa), Craig Johnson (Wyoming) i Brendon Dubois (Nou Hampshire). Fins i tot, el terme ha tingut un cert ressò en altres contrades i ha tingut seguidors fidels com Karin Fossum (Noruega), Deon Meyer (Sud-àfrica), Dolores Redondo (Espanya), etc.

Entre les singularitats d’aquest subgènere, podem esmentar les regions àrides i dures, els mons tancats i claustrofòbics, una estreta vinculació amb la naturalesa i la presència del mal vinculada amb personatges immersos en la pobresa, la desesperança, les drogues, l’atur, la violència i la força bruta. Societats paral·leles, allunyades de les grans ciutats, on els individus se senten atrapats, oblidats per les polítiques econòmiques. Es tracta, doncs, de personatges i indrets aparentment tranquils, però capaços d’emprar una violència inusitada.

Aquesta mena d’espais han proliferat a la novel·la negra en llengua catalana, on se’ns mostren petites geografies del crim. Si mirem enrere, ja trobàvem lligams de ruralitat a La Corona valenciana (1982), de Jaume Fuster, una mena de road-movie pel País Valencià, o a Jutge i part (1996), d’Andreu Martín, on l’escenari triat és Sant Martí del Congost, una localitat petita situada al Pallars. De fet, des del nou mil·lenni fins a l’actualitat, aquests espais han proliferat cada vegada més des de totes les províncies: per citar-ne només alguns, des de Lleida destaquem El país dels crepuscles (2013), de Sebastià Bennasar, on diferents cadàvers apareixen torturats i martiritzats a les esglésies de la Vall de Boí, i Mala lluna (2015), de David Marín, ubicada al Parc Astronòmic del Montsec, amb ambients desèrtics i ben boirosos. També a Tarragona tenim Mosques (2005), de Jordi Cervera, ambientada en un petit poble de l’interior tarragoní castigat per la climatologia, mentre que Cendra (2016), de Sílvia Mayans, ens ofereix un viatge retrospectiu per les terres de l’Ebre. Tampoc Girona no queda exempta de ruralitats. És el cas de 996 (2016), de Josep Torrent, on l’inspector Damià Surrell haurà d’investigar la troballa d’un cadàver aparegut sobre les roques de la Punta de l’Escala i recórrer diferents indrets per l’Empordà per poder resoldre el trencaclosques.

Una altra de les tendències dins d’aquests espais rurals la constitueixen els escenaris inventats. Definits per Marc Augé com a espais de transitorietat que podrien estar en qualsevol indret, ja han estat emprats per autors com Juan Benet, Juan Carlos Onetti, Gabriel García Marquéz, William Faulkner o Eugenio Fuentes, creador de la sèrie protagonitzada pel detectiu privat Ricardo Cupido i ambientada a Breda, un espai figurat que representa tot un homenatge a Càceres. Ben proper a la nostra realitat (la valenciana en aquest cas) és El crepuscle dels afortunats (2010), on Juli Alandes ens presenta el territori fictici de Bellmig, un indret inexistent però clarament identificable, ja que la novel·la resulta ser tota una denúncia social de les relacions polítiques, econòmiques i de corrupció que s’han desenvolupat per les terres valencianes en les darreres dècades. També cal esmentar que alguns dels premis literaris més rellevants del país d’aquests darrers anys s’han atorgat a aquesta mena d’espais: si a Tota la veritat (2016, Crims de Tinta), Núria Cadenes ens presenta Dolmeriu, una petita localitat inventada de cinc-centes ànimes plena de violència, també Rafael Vallbona fa el mateix a Tros (2017, Premi Ferran Canyameres), en aquest cas ambientada a Alcastrer, un no-lloc enmig del Ponent, una petita localitat d’un poble de secà al centre de Catalunya. També Els ossos soterrats (2016, III Premi Memorial Agustí Vehí), de Silvestre Vilaplana, ens planteja, en temps de postguerra i en un petit indret (no batejat i que podria ser qualsevol racó del País Valencià) un retrat per denunciar una qüestió tan universal com la Llei de la Memòria Històrica i de les exhumacions. Ja ho veieu, nous escenaris (els rurals i els no-llocs o tots dos alhora) que sobresurten darrerament en el gènere negre i policíac a casa nostra, un gènere que té cada cop més adeptes i lectors i que es reinventa amb nous escenaris i maneres de fer. Bon símptoma d’entrada.

 

Àlex Martín Escribà

Opinions

Hi han 0 opinions disponibles.

Connecta amb nosaltres

Newsletter
Dona’t d’alta per rebre la nostra newsletter
Go
Twitter
Segueix-nos al twitter @crimscat i entera’t de totes les nostres novetats
Facebook
Visita’ns al facebook i connecta’t a la comunitat de crims.cat
crims.cat