Albert Figueras

“L'essència d'en França és recuperar la memòria i fer justícia” 

Es fa dir Pop Negre (Barcelona, 1961) i torna a la ficció amb No escatimeu el flit, uns anys després d’haver guanyat els premis Just Manuel Casero i el Recull-Francesc Puig i Llensa de Narrativa. Metge de formació, promou l’ús racional dels medicaments; ha treballat amb professionals de la salut de diversos països d’Àfrica i d’Àsia, així com gairebé tots els països d’Amèrica Llatina. Ha publicat assajos de divulgació mèdica.

1- Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

La resposta que em ve al cap sense pensar massa es basa en la meva formació científica: van ensenyar-me que les etiquetes només són útils per a classificar les espècies animals i vegetals o bé els elements de la taula periòdica; en els altres casos, acostumen a fer més nosa que servei. Com que no sóc cap estudiós de la literatura, només puc parlar d'impressions que em passen pel cap quan em parlen d'un festival de novel·la negra o d'expectatives que tinc en comprar algun llibre amb aquesta etiqueta: transgressió d'alguna norma, crítica social i intriga, tot plegat amanit amb una bona dosi de sexe i d'incorrecció política (és a dir, vida real + vida real + unes gotes de la ficció necessària per a fer-ho rodar).

2-Com neix el teu personatge Felix Barba més conegut com en “França”? D’on sorgeix la idea per crear aquest personatge?

En Joan Margarit té un poema que diu: "(...)Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa./ Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi". En Fèlix Barba és una mica això; un home d’uns cinquanta i pocs anys, nascut a la Jonquera, amb un record ombrívol que l'ha acompanyat des de petit i un enorme èxit com a periodista de televisió, que li va venir abans d'hora, quan era encara era a la universitat. D'avui per demà, quan començava la ranera del dictador, la pirotècnia d'aquest èxit fulgurant va fer llufa de cop; en poques hores va passar dels llorers a les clavegueres, del Putxet a la Barceloneta, i va haver d'aprendre a guanyar-se quatre duros fent de periodista de successos en un diari. En França no suporta la injustícia, per bé que, en un moment determinat de la seva vida, se'n beneficiï. I això continua turmentant-lo. Poc a poc, va prenent forma d’un periodista una mica outsider que es mou i investiga. També penso que en aquest país es va fer una transició de pressa i corrents, plena de temes tabú, com aquell qui pinta la façana de blanc sense preocupar-se per resoldre el problema de les humitats; l'essència d'en França és precisament això, recuperar la memòria i fer justícia. Conserva un vell Chevrolet Camaro de quan era un presentador famós, el seu millor amic és un porter d'un club de jazz que sempre li regala havans, i necessita la companyia de la Lola com l'oxigen, una presència subtil, que l'ofega quan no hi és.

3-A les teves novel·les hi ha referències al món de la boxa i al món de l’esclavatge? Per què?

A No escatimeu el flit! hi ha aquestes referències, però és una particularitat més de la història. L'esclavatge, perquè en Fèlix Barba està escrivint uns reportatges en què compara situacions del passat amb situacions actuals per tal de demostrar que, en unes quantes qüestions clau, la societat no ha avançat tant com això. I, en aquesta ocasió, emmiralla el tràfic negrer i el treball forçat i en pèssimes condicions amb la feina actual en algunes maquiles o l'explotació laboral infantil que malauradament hi ha en massa països. Pel que fa la boxa, és un gust peculiar d'un personatge que mou uns quants fils a la història, un tipus dur i despietat. Personalment no m'agraden la boxa, ni els toros, ni altres diversions semblants; possiblement per això he destacat aquesta característica en un personatge negatiu.

4-Tinc entès que tens dues històries més escrites sobre aquest personatge? Fes-nos cinc cèntims.

Efectivament, en Fèlix Barba té aquest llast personal, i evoluciona seguint la seqüència clàssica d'introducció, nus i desenllaç. Aquest viatge té lloc des d'uns mesos abans de la inauguració del “gloriós” Fòrum de les Cultures de Barcelona de l’any 2004, fins a la seva clausura. I, mentre el periodista de successos i repòrter ocasional reflexiona sobre els clarobscurs de la seva vida, a la ciutat hi ha assassinats i revenges, en els que es veurà involucrat.

A No escatimeu el flit!, mentre en Barba escriu el seu reportatge sobre els negrers catalans, una jove nicaragüenca pateix un coma per sobredosi que no és tal i un xinès apareix penjat pels peus com si es tractés d'una revenja entre clans, que tampoc és el que sembla. A la segona part, Gairebé tot comença amb poesia, un seguit de joves esportistes de la ciutat pateixen una aparent mort sobtada, mentre el periodista està preparant un reportatge sobre les falses aparences a què sovint obliga la societat i glosa la figura de l'Antoni Llucià, un personatge extraordinari, fill de Capellades, a qui els diaris de començaments de segle XX anomenaven El Rei de l'estafa i que va fer servir més de vint identitats diferents, fins i tot la d'Alfons XIII. Finalment, a L'infern no és gaire lluny, la policia troba el cos mort d'una dona en un descampat a prop de l'aeroport, just on està previst de construir-hi Silicon Beach, el complex per a empreses tecnològiques a la Mediterrània. La notícia coincideix amb la clausura del Fòrum i enxampa en Barba escrivint un reportatge sobre l'empresari barceloní Muñoz Ramonet i les seves pilotes financeres.

En els sis mesos que transcorren les tres històries, en Fèlix Barba tractarà de resoldre el seu neguit principal, que es planteja ja a les primeres pàgines: la mort de la seva germana gran a mans d'un policia de duanes a la dècada de 1960, perquè el silenci d'alguns morts, és insuportable.

5- Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Probablement, el mateix futur que tingui la novel·la en català; és a dir, el mateix futur que tingui el mateix català. Cal aconseguir lectors en general, en qualsevol idioma; després, cal aconseguir que els lectors que tinguin al davant l'opció en català i en castellà d'un mateix llibre, es decantin per la versió catalana. És qüestió de qualitat, d'habitud i d'emocions, no només de coneixement de la llengua. A més, cal seguir potenciant la projecció exterior de la literatura catalana; la Institució de les Lletres Catalanes fa una bona tasca en aquest sentit.

La novel·la negra en català té uns fonaments bons (La cua de palla!) i molts exponents de qualitat actualment, començant per “crims.cat” i acabant amb grans col·leccions com les que té RBA / “La Magrana”. Una altra cosa és la novel·la negra catalana, molt més propera que no pas la nòrdica o la nord-americana, sense desmerèixer-les, naturalment. Tasis, però també Francesc Madrid, Oller o Pedrolo, són els fonaments; González Ledesma, Vázquez Montalbán, Andreu Martín i molts altres, s'encarreguen de marcar el camí.

6- Quins autors recomanes de novel·la negra?

Fugiré dels autors contemporanis, locals; em sabria greu oblidar algú o ser injust. Per l'ordre cronològic amb què els vaig descobrir:

- Persecució (The Chase) de Richard Unekis, número 55 de “La Cua de Palla”. Curt, trepidant, intel·ligent.

- Uma janela em Copacabana de Luiz Alfredo Garcia-Roza, Companhia das Letras, perquè és Rio de Janeiro i ben escrit. El policial brasiler és molt bo.

- El cas Morel del brasiler Rubem Fonseca, Ed. Bromera, per la seva prosa seca i precisa com si fos un bisturí tallant a contrapèl. M’agradaria afegir que el seu E do meio do mundo prostituto, só amores guardei ao meu charuto (Companhia das Letras) es el "culpable" que en Fèlix Barba fumi havans, un homenatge a Fonseca.

- O matador de la Patrícia Melo (Companhia das Letras), més policíaca tropical, més Rio de Janeiro (perdoneu), però una descripció freda i esfereïdora d'un menino de favela que és, això, matador.

- La parcela de Dios, d'Erskine Caldwell (Navona)... Si no l'heu llegit, apagueu l'ordinador i correu a una llibreria!

- I sense moure'ns del tròpic, però ara a Sudàfrica, Diablos de polvo de Roger Smith, Es Pop Ediciones.

7- Recomana una película i digues el perquè?

To have or to have not, basada en una història d’Ernest Hemingway amb guió de William Faulkner, que passa a La Martinica l'any 40, quan França ha caigut en mans dels alemanys. La narració és impecable, parla de la resistència francesa, en Walter Brenan fa un paper excel·lent i hi surt la Lauren Bacall. A més, Hawks, Bogart i blanc i negre.

8- Una música pel gènere negre?

Jazz! Un saxo, sens dubte; un piano també val.

Si hi ha veu, ha de ser la Billie Holliday o, ara que parlava de To have or to have not, també val la Lauren Bacall (sí, ella amb el Hoagy Carmichael, cantant en algun bar de mala mort, amb molt de fum i algun destil·lat alcohòlic).