Anna Maria Villalonga

5 minuts (o deu) amb l'Anna Maria Villalonga. Poder-la entrevistar, "un plaer indescriptible", com diria Manel. La nostra negrota. Articulista, escriptora, divulgadora, activista literària al voltant del gènere negre i policíac. Autora d'articles i estudis (Les veus del crim, Alrevés, 2013). Editoria del bloc A l'ombra del crim, un espai de referència per a tots els afeccionats a la narrativa criminal. http://alombradelcrim.blogspot.com.es

  "Mentre no imperi la idea que una novel·la negra pot adherir-se perfectament al cànon de la bona literatura, no haurem triomfat"

1- Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

 Des d’un punt de vista tradicional, no són el mateix. El gènere policíac, tot i que a mi m’agrada més dir “d’enigma”, neix a finals del XIX amb Edgar Allan Poe i té com a màxims representants autors com Conan Doyle, Wilkie Collins o Agatha Christie. El més important és generar un clima d’intriga per intentar saber qui i com s’ha comès un delicte, preferentment un o més assassinats. És un repte intel·lectual, un joc. A més, els detectius solen ser intel·lectualment superdotats, com Sherlock Holmes o Hércule Poirot.

En canvi, el gènere negre neix amb la Gran Depressió Americana als anys 20 del segle passat. Sempre s’ha dit que s’inicia amb Collita roja, de Dashiell Hammet. Aquí, el més important ja no és el qui i el com, sinó el per què del crim. D’altra banda, a aquesta narrativa se li atribueix un cantó molt marcat d’esperit crític, de denúncia, de voluntat de posar damunt la taula els conflictes socials.

Tot això, que és cert, també té matisos. Evidentment, hi ha una gran distància entre una narrativa i l’altra, però jo no acabo de subscriure el menyspreu que rep la primera en el si dels mateixos estudiosos del gènere. No hi estic d’acord per diverses raons, entre les quals (i per no allargar-me massa), dues de primordials:

1. Sense l’enigma no tindríem tot el que ha vingut després.
2. No podem cometre nosaltres mateixos l’error de menyspreu que critiquem en la gent de fora, que es carrega tot el gènere.

Per a mi, ambdues modalitats posseeixen un valor propi. I penso que és a través de la novel·la d’enigma que fins i tot avui els joves comencen a introduir-se en la lectura del gènere. Qui no s’ha empassat Conan Doyle o Agatha Christie durant la seva adolescència? Doncs això. D’altra banda, no tinc tan clar que tota la novel·la negra americana vehiculi una crítica social tan gran com s’ha dit i repetit. Per a mi també respon a unes convencions de gènere, a un codi preestablert, que té molt a veure amb la literatura popular i de masses, amb el pur entreteniment.

Mira, les etiquetes poden ser necessàries, però també generen problemes.

2- Consideres que el gènere a la Universitat encara és de segon ordre?

A casa nostra sí. En d’altres països és diferent, la novel·la negra s’estudia amb normalitat en l’àmbit universitari. Aquí encara falta un gran camí per recórrer, tot i que, en els darrers temps, s’han fet alguns avenços. He comprovat que, en petit comitè, molts intel·lectuals defensen el gènere. En són lectors, però sovint sense dir-ho massa. Una altra cosa és allò que es considera el “cànon”. Mentre no imperi la idea que una novel·la negra pot adherir-se perfectament al cànon de la bona literatura, no haurem triomfat. Fan falta assignatures, fan falta treballs acadèmics, fan falta tesis doctorals. Fa falta visibilitat. Els investigadors han de baixar de la seva torre d’ivori i perdre prejudicis. Per això en som uns quants que estem lluitant. Però crec que, de mica en mica, ens en podem sortir.  

3- Autora, antòloga, articulista. Fas una feinada impressionant al voltant del gènere.

 Sí, suposo que sí. M’agrada molt. No tinc mandra de treballar, però hi dedico moltes hores, això sí. Em fa il·lusió poder posar un gra de sorra, lluitar des de l’àmbit que conec per la nostra cultura. I l’àmbit que conec és el literari i, per descomptat, el de la llengua. M’agradaria pensar que la feina que abans van fer uns altres (des de Tasis a Pedrolo i a Fuster) pot tenir continuïtat (amb tota la modèstia del món). Crec que cal revalorar allò que es coneix per literatura popular. En realitat, també ho faig en els meus estudis acadèmics sobre el teatre breu català de finals de l’Edat Moderna.

D’una banda, cal estudiar el llegat que tenim, per petit que sigui. D’una altra, empènyer els nous. I, per damunt de tot, perdre els complexos. Com més treballem i com més ens hi esforcem, millor serà la nostra literatura popular i de gènere (des del negre a la ciència-ficció, el fantàstic o el que sigui).  

4- Quin record et queda ara de Les veus del crim? Afegiries més escriptors a les entrevistes?

El record és immillorable, va ser una experiència que no té igual. Vaig fer veritables amics i vaig aprendre moltíssim, moltíssim. Evidentment, hi ha alguns autors que ara afegiria. En Lluís Llort, per exemple. O la Margarida Aritzeta. També intentaria entrevistar (que va ser una cosa que va quedar pendent en aquell moment) autors valencians. A Les veus del crim és evident que hi manca Ferran Torrent, per exemple. L’assaig al voltant del gènere dóna molt de si. En realitat, tot està per fer. Per tant, les converses amb els conreadors del gènere continuen essent molt interessants. Un llibre com Les veus del crim és útil per al lector actual, però sobretot anirà adquirint un valor diferent a mesura que passi el temps. Ja era aquesta la idea. En Josep Murgades, professor de la UB i company meu de Departament, sempre diu que “treballem per a la posteritat” (parlant dels estudiosos de la literatura). I crec que té raó.

5-  Estàs a punt de publicar la teva primera novel·la titulada La dona de gris (Llibres del Delicte). Va, fes-nos cinc cèntims de tot plegat.

Estic molt contenta. Jo he escrit sempre. De fet, tinc novel·les i novel·letes pels calaixos, algunes escrites quan tenia quinze o setzes anys. Tanmateix, pel que fa a la ficció (una altra cosa és el tema acadèmic, dins del qual he publicat força), només havia publicat relats. Ara, arran de l’èxit de l’antologia Elles també maten, Llibres del Delicte m’ha ofert la possibilitat de treure una novel·la. La tenia pensada, mig embastada, i en el darrer any m’hi he dedicat de valent. El resultat és La dona de gris, que espero que us agradi.

És un text molt essencial, intens, que indaga al voltant de la psicologia dels personatges i que presenta alguns girs que crec que poden sorprendre bastant al lector. Des del punt de vista purista, no és gaire canònica del gènere. Jo diria que pot interessar igualment als lectors que no busquen directament novel·la negra. En fi, no ho sé. No puc revelar massa, encara. No puc fer spoilers, per Déu! 

6- Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Li veig un bon futur, perquè és un gènere molt llegit i perquè hi ha molta gent que  treballa per tirar-lo endavant: escriptors, editors, estudiosos, llibreters, blocaires, etc. Tanmateix, encara fa falta involucrar el lector. El lector ha d’apostar per llegir més narrativa negra en català, sigui original o traduïda. Pel que fa a la producció, tenim bons autors, però també cal créixer i millorar. Tot és una cadena. Si ens ho creiem i treballem, el futur serà bo.   

7. Quins autors recomanes de novel·la negra?

 Respondre això per a mi és molt difícil. D’una banda hi ha els clàssics, que sempre hi són, que s’han de conèixer. D’una altra, sóc partidària d’entendre el gènere en un sentit ampli i, per tant, hi ha molts autors que em criden l’atenció. A mi m’agrada molt la novel·la psicològica, de personatges, amb atmosfera, amb personalitat. Patricia Highsmith, Philippe Claudel. Fa poc vaig rellegir La promesa, de Dürrenmatt (un clàssic modern, evidentment) i vaig xalar com una boja. Però també m’agrada molt Henning Mankell. Vull creure que sóc eclèctica, en aquest sentit. Dels catalans, no vull dir noms, perquè els conec molt a tots, són amics. Però sí que faria una recomanació generalitzada: llegir autors catalans i aprofundir en el seu coneixement i en la seva obra.    

8-Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

El tercer home, basada en la novel·la de Graham Greene.  Per què? Home! Per molts motius. És cinema amb majúscules, amb actors en estat de gràcia (Cotten, Welles...), amb escenes memorables (el parc d’atraccions, les clavegueres). Amb una música que ha traspassat la barrera del temps. I amb uns recursos narratius espectaculars, plena d’ambigüitat, de dubtes, de racons. I aquella Viena, i la penicil·lina. Harry Laim. Buf. M’encanta.       

9- Una música pel gènere negre?

Un clàssic. Duke Ellington tocant Harlem Nocturne. Buah! 

Entrevista: Àlex Martín Escribà