Biel Cussó

5 minuts amb... Biel Cussó, per a mi un dels descobriments més rellevants de la col·lecció “crims.cat”. Amant de les matemàtiques i la música, del Disseny Multimèdia (on s’hi guanya les garrofes) i encara té temps per escriure novel·les gèlides i guanyar premis literaris com va ser el IV Memorial Agustí Vehí. No us perdeu Sang freda, una història d’un assassí a sou, fred com el gel siberià...

“Del gènere negre sobretot em sedueix la intriga i el component de crítica social que hauria d'anar implícit”.

Segons sembla, Sang Freda és una novel·la negra però amb tocs evidents de ciència-ficció. Dic segons sembla perquè en cap moment del procés de creació em vaig plantejar que allò que estava escrivint era negre, i no va ser fins que vaig deixar llegir el manuscrit a gent de confiança que em van fer veure que l'etiqueta li esqueia clarament.

Del gènere negre sobretot em sedueix la intriga i el component de crítica social que hauria d'anar implícit. He de dir que en el cas de Sang Freda la intriga la vaig voler centrar en la relació entre els tres personatges principals, i la part més de crítica social vaig introduir-la a base de donar absoluta normalitat a aspectes de la nostra vida que malauradament moltes vegades no estan normalitzats. De refiló, amb tota la intenció del món de no trencar el fil de la història, parlo de l'homosexualitat i el maltractament psicològic dins d'un cos de policia i que podríem extrapolar en altres àmbits, també parlo del suïcidi, i fins i tot d'altres dilemes ètics que per no fer spoilers evitaré comentar. No obstant, el que m'interessava més era crear un personatge principal que fos el dolent de la pel·lícula però que tingués uns principis reivindicatius que poguessin ser compartits amb el lector, per assegurar la complicitat d'aquest últim amb un assassí a sou. Això ho vaig trobar una molt bona excusa per iniciar la història.

Em va semblar molt interessant explicar la història d'un assassí a sou que tingués la complicitat del lector, però no tant pels actes violents relatius a la seva professió sinó per la seva manera de veure el món. En Vladimir és un personatge que odia les injustícies i contínuament ho fa evident en els seus pensaments. Vaig escollir aquesta via perquè el lector, que trobo que hauria de sentir-se proper a aquesta manera de pensaments, arribés a poder justificar els assassinats comesos pel personatge.

D'altra banda també m'agradaria destacar que en Vladimir inicialment no es deia així i que era un personatge secundari d'una novel·la fantàstica que tinc inacabada i guardada en un calaix. En el seu moment em va semblar tan potent que vaig voler dedicar-li una història per a ell sol, en un món més adequat a la seva professió i inquietuds.

 Aquesta és una pregunta que d'una manera o altra sempre surt a les presentacions. I em fa molta gràcia perquè és una sèrie que em va agradar molt (la pel·lícula no l'he vist) i està contextualitzada en un ambient gèlid —tant de clima com de relacions— que m'entusiasma.

Sempre responc que segurament inconscientment sí, que m'ha inspirat, però l'última vegada que va sortir el tema en una presentació, la noia que m'ho preguntava va acabar consultant el calendari d'emissió de Fargo i vam acabar concloent que probablement vaig escriure la novel·la abans de veure la sèrie.

Aquestes descobertes em fan morir de riure, la veritat.

Al principi, quan vaig decidir que en Vladimir es mereixia una història per ell sol, vaig tenir clar que la resta de protagonistes havien de ser pocs, els passats foscos dels quals s'havien d'anar donant a conèixer lentament i amb compta-gotes. A més a més, vaig voler donar especial protagonisme al fred, talment com si es tractés d'un personatge més. El fred sempre l'he temut, però encara no sé ben bé perquè. Al final prefereixo el fred que la calor. A nivell literari trobo que dona molt més joc el primer. Les estampes gelades tenen una força extraordinària, i només cal veure la fotografia de portada de la novel·la per adonar-se'n. A més a més, donava molt de joc el fet de col·locar la infantesa del protagonista en un lloc gèlid com la Sibèria, un lloc on la vida de qualsevol moltes vegades depèn del fred i les seves ganes de complicar l'existència a les seves víctimes.

 Si alguna cosa he après durant els mesos que porto presentant Sang Freda per festivals de novel·la negra, és que la família que hi ha al darrere d'aquest gènere en català (autors, editors, lectors...) està tan cohesionada i hi posa tant d'entusiasme que el futur ha de ser bo per nassos. Ara, el problema que hi ha en aquest país bàsicament és  de lectura en general. Alguna cosa s'ha de fer perquè la gent llegeixi més. És crucial aconseguir-ho, això, però dubto que jo en tingui la solució. Suposo que passa per educar els més petits a llegir des d'edats primerenques, a fer-los estimar els llibres, a que els vegin com un tresor i no com un càstig o imposició.

 Ara sí que no sabria què respondre. Tu saps que puc quedar molt malament, si em deixo algú? Ha, ha, ha! Mira, en realitat és fàcil: la major part de novel·la negra escrita en català la publiquen unes poques editorials que segueixen un patró similar a “crims.cat” de l'Editorial Alrevés, és a dir, editorials que busquen crear un catàleg —que gairebé es podria classificar com a col·leccionable— d'autors i històries negres de qualitat. Qualsevol de les obres incloses aquí dins és una bona excusa per asseure's i llegir un bon llibre.

De novel·la negra estrangera tinc especial devoció per a en Dennis Lehane. M'entusiasma. Aquí sí que em mullo.

Soc molt fanàtic de les pel·lícules bèl·liques clàssiques i de les de ciència-ficció plenes de bitxos terrorífics, però suposo que la pregunta va centrada en el gènere negre i per tant respondré en aquest sentit. Ja que he citat Dennis Lehane a la pregunta anterior, recomanaré Mystic River, una pel·lícula basada en una novel·la seva. La recomano per la seva història crua, però sobretot per la fidelitat que li han sabut donar respecte l'escrit original. El repartiment d'actors és sublim, i tot i que s'hi narra una història realment dura amb la qual els que tenim fills patim el doble, et trobes constantment aplaudint la posada en escena. És una molt bona pel·lícula negra.

Si em permets, aprofitaré per afegir, així en temps de descompte i amb tota la cara, uns sèrie com Breaking Bad. Probablement existeixin desenes de sèries més negres que aquesta, però per originalitat i també per la gran tasca a nivell interpretatiu dels seus protagonistes, la recomano del tot. La transformació que pateix una persona després de prendre una decisió totalment fora de tota lògica per salvar la seva vida, i com això afecta la seva família i amics al llarg de cinc temporades, es tracta de forma absolutament brillant.

La música de cantautor, sense dubte. Amb veu gruixuda i gastada en el cas de cantants homes. Només cal veure l'opening de True Detective o de The Wire.

La metodologia que segueixo quan em poso a escriure implica no posar etiquetes abans de començar. I això m'encanta. Quan preparo l'argument o faig l'escaleta m'agrada sorprendre'm a mi mateix no només amb elements de la història en sí, sinó fins i tot amb aspectes que condicionen el gènere final. I si en barrejo uns quants, millor que millor. De totes maneres, com a lector sí que és cert que la novel·la negra m'atrau pràcticament en tota la seva totalitat, mentre que la ciència ficció compta amb alguns subgèneres molt densos que no m'atrauen gens.