El plaer de narrar històries (Andreu Martín)

Andreu Martín, el plaer de narrar històries

“Vaig aprendre a escriure jugant i encara avui continuo jugant a escriure”. Aquesta és només una de les joies que trobareu a De moment, tot va bé, l’esperat llibre de memòries de l’Andreu Martín, l’autor de referència de la novel·la negra i policíaca a casa nostra.

Al llarg de la lectura, l’escriptor ens ofereix un interessant trajecte per la seva vida: des dels orígens familiars, la prompta vocació per l’escriptura, l’afecció per la lectura de tebeos i llibres, considerats per Martín com “més que una distracció, una forma de vida” fins els començaments com a guionista de còmics i telenovel·les, “que forjaren el meu estil literari” i l’escola que suposà treballar a l’editorial Bruguera, “una època d’expansió boja”. Així fou com arribaren els anys d’universitat -amb corredisses enfront dels cossos policials-, les col·laboracions a revistes com Cavall Fort, Tiempo i Gimlet; l’afecció pels clàssics del gènere com els nord-americans Dashiell Hammett, Jim Thompson, Raymond Chandler o els francesos Sébastien Japrisot i Jean Patrick Manchette (tots ells, llegits, és clar, a la mítica col·lecció “La cua de palla”), el decantaren per dedicar-se aquest tipus d’escriptura. (“jo havia estat programat per escriure gènere policíac des de petit”).

Així ens trobem amb els temps de faràndula, de transició i el 23-f i la seva trajectòria més reconeguda i abundant com la que fa referència a la literatura de crims. Uns inicis ben dificultosos que s’iniciaren amb les publicacions en castellà, amb títols com Aprende y calla i El señor Capone no està en casa (1979) i que haurà d’esperar fins l’any 1985 per trobar un títol en català com Història de mort, una proposta arriscada i valenta pels temps que corrien. A partir d’aquí, capítol a capítol, el lector s’adona de la multitud de registres i el conjunt de novel·les polifacètiques que el caracteritzen que l’han situat merescudament com un punt de referència. L’estil de Martín destaca –novel·la rere novel·la- pel trencament de determinats motlles i per la novetat sistemàtica de cada una de les seves trames narratives. La capacitat de documentació de l’autor permet oferir diferents personatges –detectius, policies, criminals, assassins-, el reflex dels diferents extractes socials i multitud de temàtiques.

A més a més, el llibre brinda també un recorregut per altres aspectes com la seva visió del gènere, les modes i vivències (amb els seus alts i baixos), i els  models literaris més propers. Entre ells, Manuel Vázquez Montalbán ja que “l’aparició de Carvalho fou lluminosa i brillant”; Manuel de Pedrolo “amb qui vaig descobrir que un detectiu podia anar amb sis-cents i no trobar aparcament a la primera”; i Jaume Fuster “que em va convèncer que era possible fer una novel·la negra ambientada a Barcelona, amb assassins que es diguessin Pérez o García”.

En definitiva, un retrat d’un autor treballador i incansable, “un professional de l’escriptura”. Un interessant recorregut també per les seves novel·les a quatre mans –des del duet amb Jaume Ribera i el personatge Flanagan o Àngel Esquius, fins la sèrie de blues amb Dani Nel·lo, els treballs compartits amb en Carles Quílez, Verónica Vila San-Juan i Juanjo Sarto- així com el tractament de l’ambient barceloní (el real i el fictici) amb una palesa voluntat de fer una crònica social i històrica de la seva ciutat.

Un llibre que reflexiona sobre l’ofici d’escriure, ple d’anècdotes divertides, xafardeigs i tafaneries, amb una lectura addictiva. Un llibre imprescindible del nostre degà del gènere. I ja en són uns quants.

Àlex Martín Escribà

De moment, tot va bé

Andreu Martín

La Magrana, RBA

2016, 367 pàgs.