François Thomazeau

“François Thomazeau: El món és absurd”

 Qualsevol lector de novel·la negra hauria de conèixer François Thomazeau. Nascut a Lille (1961), però resident a Marsella és considerat un dels pioners del neopolar marsellès juntament amb Jean-Claude Izzo i Philippe Carrese. Periodista esportiu, editor i traductor. Ha publicat llibres, assajos i guies de tota mena. Destaquen les seves novel·les negres Tontons (2007), Le maillot jaune s’est echappé (2010) i Les anneaux de la honte (2012), entre una llarga llista. Consulting (2010) és la primera novel·la traduïda d’ell a Espanya.

1-Una novel·la negra ambientada en el món laboral i en un moment de crisi és un homenatge a Collita Roja?

M’encanta Dashiell Hammett. És un dels meus mestres i referents. Sí és veritat que hi ha un paral·lelisme entre la societat nord-americana dels anys trenta i l’actual: crisi econòmica, corrupció de les elits polítiques i econòmiques, el populisme i l’extremisme. Tot plegat, crea enemics artificials i reals. Som davant d’una guerra inevitable.

2-La teva novel·la combina una violència molt subtil -la d'Antoine Jacob- amb les seves amants-, poètica, bella fins i tot, amb una violència suburbial, brutal i sense remordiments com la de Pascal. Per què aquest joc entre violències?

Perquè el món és violent, i sobretot, el món laboral. Es diu que la lluita de classes ha desaparegut, però no és veritat. Mai el treball havia estat tan despietat i cruel com ara. Les relacions entre el patró, els sindicalismes i els treballadors cada dia són més tenses, i de vegades, fins i tot d’una extrema brutalitat.

3-Els diàlegs i les descripcions  a la teva novel·la són molt singulars. Per a nosaltres, un dels grans encerts del llibre i de la literatura negra és la combinació d’aquests dos aspectes. Ha estat fàcil trobar aquestes imatges i aquests diàlegs?

No és gens fàcil. En aquest sentit, l’ull del periodista és molt útil. Prendre l’hàbit d’observar i identificar detalls significatius és de vital importància. En contrapartida, pel que fa als diàlegs em trobo molt més còmode. Cal trobar els registres correctes per a cada personatge. Per a mi, els diàlegs han d’estar a mig camí entre la llengua oral i l’escrita.

4- La novel·la és plena de denúncies socials actuals i molt crítica vers el sistema? La vas poder publicar amb facilitat a França?

Vaig enllestir-la l’any 2005. En aquella època les editorials la van rebutjar. La van titllar de “caricaturesca” i exagerada. Anys més tard, esclatà nombrosos conflictes entre sindicalistes i patronals dins de la metal·lúrgia francesa. Aleshores ja no m’havia tornat tan paranoic. Les editorials van començar a telefonar-me però jo ja havia decidit publicar a l’editorial “Au delà du Raisonnable”, que van confiar en mi des del primer moment.

5- L’humor és ben present a Consulting. Penses com Raymond Chandler, que la utilització de l’humor és indispensable per a poder sobreviure dins del món que ens envolta?

L’humor és la cortesia de la desesperació. Jo sóc molt educat. Jo crec que l’humor és indispensable dins la bona literatura i encara més quan parlem de novel·la negra. Els meus autors predilectes empren aquest recurs  (Carl Hiaasen, Kinky Friedman, Eduardo Mendoza) són humoristes. El món és absurd. La gent seriosa pretén creure el contrari.

6.- Consulting és una novel·la ben cinematogràfica. Hi ha hagut algun interès per adaptar-la?

Originalment Consulting era un guió. Després vaig omplir-lo i es convertí en una novel·la. Hi ha hagut diversos projectes. Inclús he rebut darrerament una carta dels productors de The Matrix. Ja en parlarem. No tinc cap pressa, el cinema és molt lent. A veure si tornen a telefonar!

7- Quins són els teus models dins del gènere negre? 

A més dels citats, he tingut diverses influències al llarg de la meva carrera com a escriptor. Aprecio moltíssim Léo Malet a França, Robin Cook, Ross i Gregory MacDonald (que no tenen res a veure!), Ross Thomas, Carl Hiaasen. Avui James Ellroy. Tinc molts problemes amb això de la “novel·la procedimental” (excepte Ed McBain) i Simenon, per exemple, em cau de les mans. Michael Connelly o Henning Mankell –de qualitat literària indiscutible- em semblen de fermentació massa lenta.

8.- Quina és la teva valoració de la novel·la negra francesa actual.

Jo crec que no va massa bé. Hi ha un corrent de moda      que és el thriller, ple d’assassins serials i terroristes terribles. Dins del gran oceà hi ha bons autors com per exemple, Caryl Ferey.

9. Darrerament es parla molt d’etiquetes dins del gènere negre. En el teu cas, Marsella s’ha titllat de “polar provençal” o de “polar aïoli”. Creus que existeix una escola marsellesa? Alguns vincles entre la teva obra i la de Philippe Carrese o Jean-Claude Izzo? Dona’ns una visió de la teva Marsella.

He escrit tantes pàgines sobre Marsella que realment no tinc una visió objectiva de la ciutat. Quan més escric sobre ella, menys l’entenc. Si l’estimo? És clar que sí. Es la meva família. Ara bé, literàriament em sento més proper a Carrese que Izzo, que era un escriptor adorable, que va morir massa aviat i va donar una visió –al meu parer- un tant idíl·lica de Marsella, de la mateixa manera que va fer Manuel Vázquez Montalbán amb Barcelona. O no?

10. Quins són els teus projectes a l’actualitat?

Ara mateix, estic traduint una biografia d’Usain Bolt. El mes de març sortirà publicat un llibre sobre cultura pop, on tracto de definir totes les seves divisions. Ah! i també una trilogia fosca, ben fosca, sobre la Marsella dels anys trenta, inspirada en un repte que em plantejà James Ellroy, durant una visita a la ciutat on ens vam trobar. Inevitablement, es titularà Marsella Confidencial. Ja he acabat el primer volum.

per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar