Jaume Benavente

“Una novel·la negra ha de tenir una atmosfera, una textura, de tipus literari, fins i tot pictòric, que reflecteixi la mirada de l’autor, la seva percepció del món”.

Jaume Benavente. Autor d’atmosferes i de personatges inquietants, viatger. Barceloní d’Horta, adora les carreteres secundàries, els escacs (com en Marlowe), Londres, Oporto, Amsterdam, les illes, els relats de viatges, les novel·les de Milan Kundera, W.G. Sebald i Patrick Modiano. Autor de més d’una quinzena de títols. En aquesta entrevista destaquem les seves novel·les negres: El quadern de Nicolaas Kleen (2010) i la crimcatiana: Lluny d’aquí (2013).

1- Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

Crec que dins del subgènere negre podem establir aquestes dues grans variants, la novel·la negra o criminal i, per altra banda, la més policíaca o procedimental. A més a més, dins d’aquestes variants podríem també distingir altres categories segons l’enfocament que l’autor dóna al personatge conductor o la trama (forense, judicial, intriga, enigma, etc.) Novel·la criminal o negra i novel·la policíaca no han de ser necessariament antagòniques, però. Personalment, malgrat que el personatge central de la sèrie de la Marja Batelaar és una inspectora de policia, em considero un autor més de registre negre o criminal. Amb això estic dient que, sense descuidar la investigació policial,  em preocupa més la psicologia i les raons del crim o del mal, el retrat de personatges i la seva relació que no la resolució estricte del cas d’acord amb el procediment. Per a mi, una novel·la negra ha de tenir una atmosfera, una textura, de tipus literari, fins i tot pictòric, que reflecteixi la mirada de l’autor, la seva percepció del món. A mi m’agrada pensar que les meves novel·les negres, amb l’excepció de la presència del crim, tenen el mateix aire que altres meves que no ho són.

2- Et considero un escriptor atípic. Crees un personatge femení, dels que no abunden- la inspectora de policia Marja Batelaar i ho fas a la ciutat d’Amsterdam. Per què aquest personatge i aquest escenari?

Quan em vaig plantejar escriure una sèrie de novel·les criminals o negres, de seguida vaig tenir molt clar que volia un personatge central femení i d’unes característiques molt concretes com són les de la Marja Batelaar, una dona jove, jueva laica, solitària, fins i tot tímida, interessada en l’art i la literatura, que arriba a fer-se policia per motius de tipus personal (l’assassinat irresolt d’un germà seu). Per altra banda, no volia treballar amb el nostre entorn més immediat, sinó que necessitava altres paisatges. De fet, ja és usual en mi, en altres llibres ho he fet, és el que jo defineixo com un continent d’ús personal, subjectiu, en el qual Amsterdam té una llum pròpia, una singularitat que m’encanta, és un escenari ideal des del qual projectar la Marja Batelaar i el seu món, molt europeu i viatger.

3- Com veus la situació de l’escriptor en català. Realment fem difusió dels llibres, fem presentacions, potenciem les xarxes socials, però, així tot sembla que no acabem de consolidar-nos. Quin és el problema real de tot plegat?

Ho veig molt complicat, vivim en una absoluta precarietat i que sovint porta a situacions d’estrès, de desencant i fins i tot a alguna traveta o cop de colze. És cert que hi ha qui fa una difusió enorme a les xarxes, xerrades i altres recursos, però (i que no se m’enfadi ningú)  crec que la funció principal de l’escriptor és escriure, encara que sembli una obvietat, i no passar-se el dia enganxat al facebook enumerant les meravelles dels seus propis llibres o fent bolos gairebé de franc o del tot.  Deixant de banda la reduïda població lectora en català, una de les fonts del problema crec que és la distorsió que han introduït en el món editorial determinats personatges que no tenen res a veure amb la creació i el pensament i que consideren el llibre (o la literatura) com una mercaderia que ha de regir-se per criteris comercials. Des d’aquesta perspectiva, l’autor no és un creador sinó un assalariat i si no resulta rendible (o se’n sap fer-lo rendible) doncs cal bandejar-lo. A més a més, hi ha un canvi de paradigma, en la nostra societat els escriptors han perdut molt prestigi, sinó tot. És cert que aconseguim, llibre rere llibre, anar trobant afinitats i fins i tot complicitats amb uns quants lectors, (crec que cada autor en té els seus) però per al gruix de la societat som del tot irrellevants, estranys i de vegades un corcó. Potser abans també era així, no ho sé, però el cas és que un esportista que corre per les muntanyes, un motorista que guanya curses, un científic, un cuiner, una activista social, fins i tot un empresari d’aquests que ara diuen emprenedors, poden ser referència per a moltes persones, però difícilment ho serà un escriptor, sobretot si té l’etiqueta de “literari”. Si a això li afegeixes que un autor rep un 10% brut del preu de venda d’un llibre i que les tirades cada vegada són més baixes…

4- Et preocupes molt per l’atmosfera sempre que escrius. Crec que amb Lluny d’aquí aconsegueixes crear molt de neguit al lector i per a mi hi ha unes reminiscències evidents amb Patricia Highsmith? Era aquesta la intenció?

Era ben bé la meva intenció, volia escriure amb el suspens, el misteri, amb una atmosfera embolcallant. com li trobo a la Patricia Highmisth i com tracto d’aconseguir en tots els meus llibres, també els que no són estrictament negres.

5- Què escrius ara? Quin és el teu proper projecte?

Jo sempre tinc per endavant quatre o cinc llibres, però miro d’anar un a un. Ara estic escrivint una novel·la (de moment, porta el títol de L’antiga tempesta, inspirat en un poema de Paul Claudel). És un text de suspens, en certa manera també oníric, que transcorre durant quatre dies de tardor, al voltant del pantà de Riba-roja, però que com a altres llibres el lector es traslladarà molt lluny, a Centreeuropa. Pel que fa als altres projectes que fan cua, de moment no comento res.

6- Quan tindrem propera novel·la teva? Seguirà la línea d’aquesta darrera?

A mitjan de març l’editorial Meteora publicarà Dibuix a les fosques, la segona novel·la de la inspectora Marja Batelaar. Per a mi, és molt important, els editors de Meteora confien en el meu personatge i el seu món i jo ho agraeixo perquè, com dic sovint, en el fons Marja Batelaar sóc jo.  Respecte als Darné, de Lluny d’aquí, els tinc molt presents i en un futur reapareixeran.

 Pel que fa a les traduccions, després de la publicació en castellà de Nocturn de Portbou a Libros de la Vorágine, ara hi ha un editor lisboeta interessat en publicar Llums a la costa en portuguès i el meu bon amic, poeta, professor i traductor Michel Bourret està buscant editorials franceses tant per a la novel·la Lluny d’aquí com per al meu poemari, Un pont sobre l’erm, que vaig publicar fa tretze anys. És una situació agradable per a un corredor de fons i outsider com jo. Escriure és un fet solitari, sens dubte, però hi ajuda trobar amics i còmplices desinteressats i també és important tenir clar el teu camí no defallir davant l’adversitat.

7- Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Penso que és bo, està guanyant protagonisme, té força lectors i crec que gaudirà d’un llarg recorregut.

8- Quins autors recomanes de novel·la negra?

Per a mi, hi ha dos noms imprescindibles, Patricia Highsmith i Henning Mankell. També m’agraden Margaret Millar, Sébastien Japrisot, John Le Carré, Graham Greene, Arnaldur Indridason i Leonardo Padura.

9- Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

Sempre parlant en clau negra, en primer lloc L’amic americà, de Wim Wenders, adaptació de la novel·la de Patricia Higsmith. Quan la vaig veure, em va impressionar pel seu   misteri i densitat, pel paisatge europeu i l’ambigüitat moral dels seus personatges. També recomanaria determinat cinema francès, com La sirena           del Mississippi, de François Truffaut, i El salari de la por, Henri-Georges Clouzot, encara que aquesta última pel·lícula no sigui negra. Ambdues tenen una atmosfera existencialista i alhora d’aventures (amb   escenaris tropicals inclosos) que m’interessa molt, juntament amb el suspens pròpiament de la trama.

10-Una música pel gènere negre?

Cada escriptor té la seva música. En el meu cas és un determinat tipus de jazz. Escolto sovint,  i també ho fa algun personatge meu, I’m old fashioned, de John Coltrane i Serenade for the renegade,d’Esbjörn Svensson Trio. Associo aquesta música als meus llibres. 

Entrevista: Àlex Martín Escribà