Ressenyes
Mans negres, de Jordi de Manuel
Publicat el
En bones mans…
Jordi de Manuel és biòleg de formació i escriptor per devoció. L’autor compta amb una trajectòria literària digne d’esment: relats, reculls de contes i sobretot novel·les (la seva especialitat) de diferents gèneres per a adults, infants i joves. Entre aquesta producció, cal mencionar la sèrie negra i policíaca -amb tocs futuristes i distòpies (vaja, elements de ciència ficció)- protagonitzada pel policia Marc Sergiot, l’inspector més longeu de la nostra literatura criminal, format pels següents títols: Tres somnis blaus (2000), Cels taronges (2001), Cabells porpres (2003), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc verd (2016).
Ens aquesta ocasió, De Manuel ens presenta Mans negres, novè lliurament de la sèrie, format per un conjunt de set relats amb un concepte unificador, el de «les mans», no només com a part inherent del nostre cos, sinó també com aquelles extremitats que permeten cometre els actes més delictius i sanguinaris: delinquir, matar, assaltar, segrestar, violar... I d’això van aquestes històries que amb títols ben encisadors com «Cop de mà», «Jocs de mans», «A mà armada», «Mans a l’obra», «Mà de ferro», «Una mà de pintura» i «Mans brutes», ens ofereixen com a temàtiques principals els instints més menyspreables de la condició humana: gelosia, cobdícia, venjança, ira, luxúria, fanatisme, amb tota mena de formes de matar: suïcidis, atracaments, mutilacions, extorsions, violacions, maltractaments, desaparicions...
Val a dir que en tots ells –amb més o menys protagonisme- hi apareix Marc Sergiot, antiheroi intuïtiu i sagaç, observador i reflexiu, nostàlgic i sentimental, addicte a la nicotina –titllat com el Colombo català-, tan sensible a les olors com als vincles familiars, i d’altres personatges secundaris de la sèrie alguns d’ells ja extints. Uns relats ambientats en bona part a Barcelona, una espai urbà que proliferen nous i antics barris (Poblenou, Vila Olímpica, Gràcia, Pedralbes, Via Laietana, Diagonal), i els seus contrastos. Una ciutat comtal que l’investigador estima i odia, observa i analitza: la ciutat de les motos, dels vehicles que transiten, de persones que caminen, i, en ocasions és també «la ciutat de la grisor i que li encongeix el cor (..) on els plàtans, gegants silenciosos que guarden les voreres, tenen les branques nues (...) dels pidolaires que s’acosten per netejar els parabrises, (...) dels tramvies blaus sense passatgers, (...) i la dels semàfors vermells.»
Una nova entrega en una teranyina de temàtiques, jocs i interrelacions (teatrals i epistolars en aquest cas) i nous camins per l’univers «sergiotà» que l’escriptor aprofita per fer tota mena de jocs intertextuals, des de lectures predilectes (Kafka, Capote, Dahl, Bradbury, Conrad, Matheson, Kerouac, Stoker, Verne i Ballard), gustos musicals (Rolling Stones, Richard Wagner) fins el seu particular homenatge a Manuel de Pedrolo, un dels seus autors de capçalera (aquest proper 2018 es commemora el naixement del seu centenari) i del qual en som deutors –diu de Manuel-. I és que cada relat inclou una frase que reprodueix algun títol de l’escriptor lleidatà: des de les novel·les negres i policíaques pròpiament reconegudes com Es vessa una sang fàcil, L’inspector fa tard i Joc brut (només hi faltaria Mossegar-se la cua i Algú que no hi havia de ser per completar la llista de títols negrots); d’altres de parapolicíaques amb caire polític (Milions d’ampolles buides), ciència-ficció (Aquesta matinada i potser per sempre i La mà contra l’horitzó), fins a autobiogràfiques (Avui es parla de mi), conformen una llista ben personal.
Ja ho sabeu: relats sòrdids i ben foscos, vertiginosos i inesperats, elegants i excel·lentment narrats, un món literari apassionant –el de Jordi de Manuel- que us lligarà de mans (i ja posats de peus) a qualsevol racó de les vostres cases. Quedeu avisats.
Ens aquesta ocasió, De Manuel ens presenta Mans negres, novè lliurament de la sèrie, format per un conjunt de set relats amb un concepte unificador, el de «les mans», no només com a part inherent del nostre cos, sinó també com aquelles extremitats que permeten cometre els actes més delictius i sanguinaris: delinquir, matar, assaltar, segrestar, violar... I d’això van aquestes històries que amb títols ben encisadors com «Cop de mà», «Jocs de mans», «A mà armada», «Mans a l’obra», «Mà de ferro», «Una mà de pintura» i «Mans brutes», ens ofereixen com a temàtiques principals els instints més menyspreables de la condició humana: gelosia, cobdícia, venjança, ira, luxúria, fanatisme, amb tota mena de formes de matar: suïcidis, atracaments, mutilacions, extorsions, violacions, maltractaments, desaparicions...
Val a dir que en tots ells –amb més o menys protagonisme- hi apareix Marc Sergiot, antiheroi intuïtiu i sagaç, observador i reflexiu, nostàlgic i sentimental, addicte a la nicotina –titllat com el Colombo català-, tan sensible a les olors com als vincles familiars, i d’altres personatges secundaris de la sèrie alguns d’ells ja extints. Uns relats ambientats en bona part a Barcelona, una espai urbà que proliferen nous i antics barris (Poblenou, Vila Olímpica, Gràcia, Pedralbes, Via Laietana, Diagonal), i els seus contrastos. Una ciutat comtal que l’investigador estima i odia, observa i analitza: la ciutat de les motos, dels vehicles que transiten, de persones que caminen, i, en ocasions és també «la ciutat de la grisor i que li encongeix el cor (..) on els plàtans, gegants silenciosos que guarden les voreres, tenen les branques nues (...) dels pidolaires que s’acosten per netejar els parabrises, (...) dels tramvies blaus sense passatgers, (...) i la dels semàfors vermells.»
Una nova entrega en una teranyina de temàtiques, jocs i interrelacions (teatrals i epistolars en aquest cas) i nous camins per l’univers «sergiotà» que l’escriptor aprofita per fer tota mena de jocs intertextuals, des de lectures predilectes (Kafka, Capote, Dahl, Bradbury, Conrad, Matheson, Kerouac, Stoker, Verne i Ballard), gustos musicals (Rolling Stones, Richard Wagner) fins el seu particular homenatge a Manuel de Pedrolo, un dels seus autors de capçalera (aquest proper 2018 es commemora el naixement del seu centenari) i del qual en som deutors –diu de Manuel-. I és que cada relat inclou una frase que reprodueix algun títol de l’escriptor lleidatà: des de les novel·les negres i policíaques pròpiament reconegudes com Es vessa una sang fàcil, L’inspector fa tard i Joc brut (només hi faltaria Mossegar-se la cua i Algú que no hi havia de ser per completar la llista de títols negrots); d’altres de parapolicíaques amb caire polític (Milions d’ampolles buides), ciència-ficció (Aquesta matinada i potser per sempre i La mà contra l’horitzó), fins a autobiogràfiques (Avui es parla de mi), conformen una llista ben personal.
Ja ho sabeu: relats sòrdids i ben foscos, vertiginosos i inesperats, elegants i excel·lentment narrats, un món literari apassionant –el de Jordi de Manuel- que us lligarà de mans (i ja posats de peus) a qualsevol racó de les vostres cases. Quedeu avisats.
Àlex Martín Escribà
Mans negres
Jordi de Manuel
Pagès Editors, 2017
135 pàgines