Màrius Moneo
Publicat el
“El joc és necessari per seduir”
Màrius Moneo és un nou crimcatià a la família. Nascut a Berga (1964), ha estudiat Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i Música als conservatoris de Barcelona i de Terrassa. L’any 2004 va gunyar el Premi d’Humor i de Sàtira Jaume Maspons i Safont amb la novel·la L’educació del bon lladre. L’any 2011 va obtenir el premi Ciutat de Sagunt de narrativa amb la novel·la La mort, a l’ombra del bibliotecari publicada per Onada Edicions.
1-Per què escrius novel·la policíaca? Què té aquest gènere que et faci sentir còmode?
Vaig començar escrivint novel·les d’altres gèneres: una de satírica, una altra a mig camí del que és un relat negre. Crec que hi vaig anar a parar d’una manera natural, a partir de l’observació de la realitat que ens envolta. De fet, aquesta novel·la, encara que no ho sembli, és la combinació d’un seguit d’apunts del natural, per dir-ho en termes paisatgístics. El més interessant del gènere, per mi, és el joc sobre el punt de vista amb què es presenten els fets.
2-Un dels aspectes més interessants de Tocar el dos no és tan senzill és el plantejament d’un crim ben enrevessat (la mort d’una jove en estranyes circumstàncies) que cal resoldre i reptes al lector. Creus que darrerament s’ha oblidat una mica el component lúdic del gènere i s’ha passat a fer una novel·la massa social?
Penso que l’ideal fóra que hi hagués un equilibri entre aquests dos elements. El joc és necessari per seduir, però la possible denúncia o la invitació a reflexionar sobre la nostra conducta no són sobreres - però que consti que no és que jo em senti diferent o millor del que són els personatges del meu llibre.
3-Al llarg de la novel·la treballes molt els ambients i els personatges? Simenon és un autor que t’agradi especialment? Per què?
Una novel·la com aquesta, que parteix de gent de carn i ossos, ha de parar atenció als ambients. No podia ser d’altra manera. Simenon és autor d’una obra vastíssima. Jo només n’he llegit uns quants títols, però de tots me n’han agradat la sobrietat, la contenció expressiva, el punt de vista objectiu, semblant al d’una càmera, els clarobscurs cinematogràfics de les descripcions i la profunda humanitat dels personatges.
4-Una bona part de la novel·la succeeix a Girona i els seus voltants. És un escenari idoni per escriure aquest gènere?
Girona és un misteri. Tal com es diu en la novel·la, la seva massa de pedra impenetrable amaga molts secrets: des dels racons de l’església de Sant Feliu per on es movia el Josafat de Prudenci Bertrana, passant pels antics convents encastats a les muralles, fins als carrerons ombrívols del Call o la mola impressionant de la catedral, amb unes escales de pel·lícula.
5-Quin futur li veus a la novel·la negra en català?
La realitat dóna per a molt, la veritat. Només cal veure com ens hem convertit en refugi de delinqüents del Nord i de l’Est d’Europa (a banda dels autòctons, especialitzats en operacions de guant blanc), mentre ens queixem de la invasió de refugiats que vénen de països del Sud.
6-Quins autors recomanes de novel·la negra?
Dels d’ahir jo recomanaria Graham Greene, Simenon i Chesterton. Dels actuals, la Fred Vargas i Henning Mannkell – sense oblidar els més coneguts d’aquí, que no cito per no quedar malament amb ningú.
7-Recomana una pel·lícula i digues el perquè?
Jo recomanaria Sed de mal (Touch of Evil) d’Orson Welles. Per mi és la síntesi perfecta entre un estil portentós de narrar amb les imatges i una trama pastada a la realitat, gens idealista o moralista.
8- Una música per al gènere negre?
La banda sonora del film citat anteriorment (de Henry Mancini) és una de les meves preferides, però me n’agraden moltes. La de Miklós Rósza per a La jungla del asfalto o la de Pepe le Mokó (film pre-noir de Julien Duvivier amb música de Vincent Scotto que es manté en la versió americana, Argel ) o bé la de la sèrie clàssica Perry Mason, de Fred Steiner. És un dels elements que més es troben a faltar en els films i sèries actuals del gènere.
Per Àlex Martín Escribà