Rafa Melero Rojo

N’estic segur. Rafa Melero Rojo serà un dels noms més interessants d’aquests propers anys de la narrativa policíaca. Mosso d’Esquadra de professió, la seva escriptura es caracteritza per ser coratjosa, intuïtiva i veloç que m’ha captivat amb només dos títols: La ira del fènix (Ed. Círculo Rojo (versió catalana), (Playa de Ákaba, versió castellana) i, properament, La penitència de l’alfil (crims.cat, Ed. Alrevés). Ara li pregunto en 5 minuts... el perquè de tot plegat.

“A les vides fosques que jo he vist a la meva feina hi ha molta malícia”

1-Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

 Jo crec que el gènere negre mostra la part més fosca de la societat. I també de les persones. Per a mi el gènere policíac està inclòs dins del negre. Jo, de fet, em considero més aviat policíac per raons òbvies.

 2-Tu treballes de mosso d’esquadra i les teves novel·les estan impregnades de “procediment policial”. Escriure per a tu és una necessitat de retratar el que vius dia a dia?

 Més que necessitat és una manera d'explicar les històries que visc de primera mà. Pensa que jo no m'he de documentar, simplement conec com funciona el procediment i ho explico en els meus casos de ficció.

 3-Darrerament hi ha molts policies que escriuen com en Josep Torrent o el Marc Pastor. Per què creus que hi ha tan policia que escriu?

 Jo no m'atreviria a parlar pels altres i menys d'escriptors ben consagrats com els que anomenes. En el meu cas, necessitava explicar històries i treure l'investigador que duc dins.

 4-Hi ha una particularitat de la teva escriptura que destaco i és la presència constant de la malícia humana: els personatges pateixen i amb ells el lector. T’interessa aprofundir en la condició humana i en el dolor?

 Tens tota la raó. A les vides fosques que jo he vist a la meva feina hi ha molta malícia. He tingut la sort (professional) o la desgràcia de detenir a assassins i violadors. Això vol dir que els arribes a conèixer bé i et passa factura. No tant per ells, si no per les seves víctimes que són les que pateixen realment i tu no pots ser aliè a tot aquest dolor.

 5-Com vas crear l’investigador Xavi Masip? D’on va sorgir la idea? Tens pensada ja la seva trajectòria?

 En Xavi Masip és un investigador com els que jo he conegut dins del cos. Això sí, sempre hi ha una part ficcional del personatge. És molt humà amb la seva part fosca i dolorosa. El nom és un homenatge al meu germà i el cognom al meu primer sergent que vaig tenir dels mossos. Tots dos ens van deixar fa molts anys i he volgut recordar-los. Tinc una estructura mental del personatge però no puc desvetllar res de res.

 6- Quin futur li veus a la novel·la negra? No creus que es publica massa i això pot fer perillar el mercat?

 No sabria què dir-te. Jo sóc un dels que ha arribat fa poc i algú podria pensar exactament això de mi. No sé si es publica molt o no, però el més important és escriure bones històries i crear bons personatges. El mercat i la crítica posarà a cada u al seu lloc.

 7- Fa poc has publicat La ira del fénix. Què escrius ara?

Doncs tinc la immensa sort de poder dir que el proper mes de març sortirà la meva segona novel·la amb l'editorial Alrevés, tant en català (dins la col·lecció “crims.cat”, tot un honor per a mi), com en castellà. El sergent Masip es posarà de nou darrere d'un assassí, però aquest cop amb una mica d'ajut... Ah, i ja treballo en la tercera història! No puc demanar res més.

 8-Quins autors recomanaries de novel·la negra?

Sens dubte, no podem deixar de llegir a Lorenzo Silva, Alexis Ravelo, Toni Hill o Carlos Zanón, com alguns dels més destacats. Ara bé, un que comença a ser indispensable és en Víctor del Árbol.

 9-Recomana una pel·lícula de gènere negre i digues el perquè?

A mi m'agrada molt el cinema. Com a pel·lícula d'atracaments, Heat (1995, Michael Mann). Solament poder visualitzar l’enfrontament al bar de l’Al Pacino i del Robert de Niro no té preu. De caire més negre, m’entusiasma Seven, (1995, David Fincher) és evident, per la part que em toca. L'impacte en l'espectador d’aquest film és difícil de superar.

10- I una música?

Aquí no sabria que dir-te i segur que en Carlos Zanón em donaria alguna classe magistral, però hi ha molta melodia dels 70' i 80' que anirien molt bé. No sé, alguna d’en Miles Davis encaixaria molt bé en moltes escenes de cinema negre. 

Entrevista: Àlex Martín Escribà

Fotografia: Ana Portnoy