Sebastià Bennasar

Crec que podem parlar d'un orígen comú -una novel·la d'arrel burgesa, decimonònica- que després desemboca en dos gèneres diferents, que tenen punts convergents i que de vegades es toquen però que per a mi són diferents. El gènere policíac vol resoldre qui és el responsable d'un crim, la novel·la negra s'interessa sobre per què és possible que en una societat es produeixi un crim. Són punts de vista molt diferents.

 

Suposo que d'haver llegit a Manuel de Pedrolo i la seva Joc Brut, un dels llibres més impactants que poden caure a les mans d'un adolescent. També vaig tenir la sort que n'Antoni Serra va venir a fer una conferència al nostre institut i vaig flipar amb els seus llibres i amb ell, crec que és un dels grans escriptors ocults de la nostra literatura. Diria que vaig començar primer pels catalans del boom dels 90 i després vaig anar descobrint que ells venien d'altres bandes i vaig arribar als clàssics.

 

No sé si mai escriuré una gran novel·la, això ho han de jutjar els lectors i el temps. Però tinc entre mans alguns projectes ambiciosos. Vull fer una novel·la negra sobre com la màfia lionesa va urbanitzar la Costa Brava i es va establir a casa nostra i després tinc uns quants projectes "grans" de novel·les que no són de gènere.

 

Sí. És curiós perquè ara tenim molts escriptors i a poc a poc la indústria va millorant, però ens falten més lectors (no només de gènere negre, sinó lectors en català i de llibres escrits originàriament en català). Sembla que no connectem amb una gran massa lectora i és que ens falta sortir en prime-time a la tele i sobretot crítica regular i estable i presència habitual als mitjans. Però també falta que els llibreters creguin en els autors d'aquí i ens recomanin i molta més autoestima.

 

Perquè en aquest país només es ven bé l'assaig sobre la política i encara i sobre el fet identitari o la commemoració històrica que toqui en cada moment. L'assaig literari té pocs lectors i el gènere negre té pocs estudiosos que s'hi dediquin. L'avantatge és que és un camp pràcticament verge i tot ens fa falta. El teu llibre Catalana i criminal, per exemple, va ser totalment pioner. Ens calen molts més assaigs, per això.

 

En els darrers temps i motivat per un article de Carles Zanón hi ha una reflexió sobre la necessitat dels festivals. Jo crec que són molt importants en un país petit com el nostre perquè permeten el contacte amb els lectors i avui per avui s'han de guanyar un per un. Ara bé, crec que hauríem d'aconseguir tenir més profunditat i que dels festivals haurien de sortir publicacions, llibres d'actes, més massa crítica, i això no s'està fent. Ens falta més reflexió al voltant de la producció.

 

 

Ostres, tres preguntes ben complicades i de resposta difícil. Ho intentarem. La novel·la negra té molts bons autors (i també dolents i regulars) i això és bo. Molts acaben de començar i hem de veure com es consoliden, perquè em sembla que no coneixen prou la tradició nostrada (i de vegades tampoc la clàssica), és a dir, em sembla que hi ha molts autors que no han llegit prou i que estan més preocupats per intentar innovar en el gènere que no en fer-lo ben fet. Després tenim un problema de repercussió del que es fa. Les editorials grans hi aposten poc -la gran excepció és RBA amb La Magrana- i les petites tenen problemes per donar a conèixer les seves magnífiques propostes. Després hi ha l'autoodi i una generació de gent que prefereix seguir llegint, per comoditat, en castellà, i una manca notable d'incorporacions dels més joves a la literatura. I després tenim molts problemes d'indústria. Ara hi ha moltes editorials i per tant els tiratges baixen, l'oferta creix i hi ha més atomització de les lectures i cada vegada hi ha més escriptors i costa molt fidelitzar la gent. La crisi econòmica hi ha fet estralls i això fa que sigui molt complicat sobreviure escrivint en català. Hi hem d'afegir també la crisi dels mitjans, abans es podia complementar els ingressos amb col·laboracions en premsa o ràdio, audivisuals, conferències, traduccions, ara tot això està molt parat.

 

 

En català dels contemporanis recomanaria l'Agustí Vehí. I també en Juli Alandes i l'Albert Villaró i de les dones l'Esperança Camps. Només ha fet una novel·la negra però el conjunt de la seva obra és imprescindible.

 

 

En tindria moltes, però per a mi la Trilogia de El Padrino és fonamental. I ho és pel fet que és una pel·lícula que supera de llarg el llibre original i perquè tots volem que els dolents guanyin. Els actors estan impecables, és l'elevació de la màfia a la categoria de tragèdia grega.

 

Tothom escull normalment el Jazz i a mi no em desagrada en absolut, hi està molt vinculada, però a mi m'agraden les músiques que expliquen històries. Bob Dylan i Bruce Springsteen són molt negres quan volen (i penso per exemple en una cançó com Hurricane).

Entrevista: Àlex Martín Escribà