Silvestre Vilaplana

5 minuts... amb Silvestre Vilaplana

“L’escriptura també és una eina de denúncia” 

Com definiries el gènere negre i el policíac? Podem parlar d’un mateix gènere?

Són generes semblants amb algunes concomitàncies i amb diferències. El gènere policíac es basa en la descoberta d’uns fets criminals a través de pistes i sospites, però la novel·la negra va més enllà de la simple solució d’uns crims. Hi ha, a més, la voluntat de mostrar la societat i les seues parts més fosques i això, al meu parer, la fa més rica i intensa.

 Tu tens una escriptura ben heterogènia. Per a mi, Els ossos soterrats és segurament una de les millors novel·les policíaques-històriques en llengua catalana que s’han escrit mai. Com sorgeix aquesta història? Com et vas documentar per escriure sobre aquest moment concret de la història i fer-ho tan bé?

 L’escriptura també és una eina de denúncia. La novel·la sorgeix de la voluntat de revolta davant d’un fet tan vergonyós com és el de la situació de la gent soterrada encara avui en dia en fosses anònimes. Pretén mostrar la situació de la gent que s’enfronta a la indecència d’un estat que no permet a les famílies ni soterrar els seus morts de després de la guerra. M’he documentat amb moltes de les històries reals i terribles de la gent que va patir la repressió en acabar la guerra i, evidentment, amb la realitat més actual.

 Parlem de la teva afecció del gènere policíac. Estic pensant per exemple amb Un sepulcre de lletres minúscules?

 És cert que darrerament m’he interessat molt per la novel·la entre psicològica i negra. M’agraden les històries dures i el gènere em permet moure’m entre personatges al límit i situacions fosques que m’engresquen com a autor i que em revolten com a persona.

 Darrerament hi ha una fornada ben interessant d’autors valencians de novel·la negra. Tu n’ets un exemple, com Vicent Usó, Xavier Aliaga i Juli Alandes? València està més negre que mai?

 Potser per necessitat. Els darrers anys el País Valencià ha estat un marc perfecte d’ambientació per a la novel·la negra. Quasi no calia ni imaginar res, ho teníem tot al carrer o a les notícies. La novel·la és simplement una manera d’explicar i explicar-nos el perquè d’aquestes misèries.

 Parlem dels propers projectes... quina novel·la et corre pel cap?

 Sempre hi ha projectes en ment. M’agrada escriure i normalment no deixe de treballar, però el procés d’escriptura és llarg i laboriós i mentre no està completament acabat no es pot avançar res.

 Quin futur li veus a la novel·la negra en català?

Estem vivint un bon moment de la novel·la negra en català. Hi ha molts autors que treballen el gènere i que ho fan de manera fantàstica. A més, hi ha una mena de boom també des del punt de vista dels lectors. Podríem dir que, en certa manera, la novel·la negra està de moda. Però hem d’estar alerta, les modes són passatgeres i podríem trobar-nos amb una sobreproducció o una baixada de la qualitat.

 Quins autors recomanes de novel·la negra?

En aquest moment n’hi ha molts i de molt bons, també al nostre país. A més, amb unes particularitats i una voluntat de risc que enriqueixen el gènere perquè són capaços de mantenir l’esperit de la novel·la negra i barrejar-lo amb propostes diferents. Només cal anar a una llibreria i deixar-se seduir per alguna de les diferents alternatives.

 Recomana una pel·lícula i digues el perquè?

 Un clàssic: Casablanca. És una pel·lícula que mai no et cansa.

 Una música pel gènere negre?

 Per fugir dels clàssics: Philip Glass

Entrevista: Àlex Martín Escribà

Fotografia: Clàudia Rius