Sota l'asfalt, de Lluís Llort

La novel·la negra és un gènere molt ampli i divers. N’hi per triar i remenar, com a les botigues. Més enllà de l’estrictament canònica, protagonitzada per un investigador que volteja per una ciutat i resol un crim, hi ha autors que fan una literatura diferent, ben allunyada dels tòpics. Aquest és el cas del periodista i escriptor barceloní Lluís Llort. Les seves novel·les són plenes d’experimentacions, gairebé inclassificables, que tracten històries quotidianes de ciutadans del carrer, personatges anònims, veritables víctimes de la societat. Després de Trenta-dos morts i un home cansat (Rosa dels vents, 2004), una novel·la sobre la violència i l’obsessió i l’ambigüitat dels homes, vingueren Si quan et donen per mort un dia tornes (La Magrana, 2012), un thriller al voltant d’un jove que torna a casa després d’haver desaparegut gairebé quinze anys sense més explicacions i Herències col·laterals (La Magrana, 2014), sobre les problemàtiques relacions personals, amb violacions i maltractaments.

Ara li toca el torn a Sota l’asfalt, una novel·la que defuig dels paràmetres coneguts dins del gènere negre i policíac a Catalunya. En aquesta ocasió –tal com exposa l’autor- la història sorgeix de l’experiència d’una amiga que “va començar a explicar-me aventis sobre el submón del metro i, al cap de poc temps ja tenia una història al cap”. L’argument és la història d’en Marcel, un noi que decideix sortir a cercar el seu pare desaparegut. El protagonista s’endinsa al metro de Barcelona i comença un viatge cap a la foscor, cap a la perdició. Allà dins, se les veurà de tots colors: fugides, portes secretes, baralles inesperades, amors i un desenllaç d’allò més -“tarantinià”-, si se’m permet l’expressió. Destaca, per damunt de tot un llenguatge viu, narrat en primera persona, ple de veus distorsionades, monòlegs interiors, frases curtes i contundents; una versemblança absoluta amb el lèxic adolescent, ple d’onomatopeies perfectament integrades i formes apocopades. Cent vuitanta-sis pàgines de pura intensitat, adrenalina i angoixa per al lector.  

Més enllà de la forma, la novel·la és d’allò més visual –jo diria, fins i tot, cinematogràfica- i l’interès recau molt més en l’ambientació que no pas en la història que se’ns planteja. De fet,  l’escriptor Edgar Allan Poe ja havia parlat de la importància dels ambients al seu Mètode de composició de l’any 1946, quan alertava que els racons més obscurs eren excitants espirituals que despertaven l’ànima humana. En aquest cas, el racó és aquest metro, un espai de baixos fons, tenebrós, un indret tan fosc com desconegut amb vida pròpia i ple de llegendes de tota mena. La temàtica no és pas nova, ja la trobem a títols estrangers com Un furet dans le metro de Lou Cameron o Sous le metro, la plage! de Thierry Brayer, dues narracions ben originals  per no citar la magistral adaptació cinematogràfica de Pànic al metro (2012), d’Antone Megerdichev, basada en la homònima novel·la de Dmitri Safonov.

Aquests llocs tancats són els grans protagonistes d’aquesta novel·la ja que desperten una gran opressió; evoquen un cert misteri i fan olor a crim. En aquest cas, l’ofec claustrofòbic prové dels soterranis i portes ocultes, de passadissos i racons inhòspits, indrets on les empremtes de sang es confonen amb la foscor. Ciutat eterna, claveguera insondable, “la veritable consciència de la ciutat”, que diria Víctor Hugo. Perquè dins d’ella s’amaguen també tota mena de pors i temors.

Ja ho veieu. Molt recomanable, entretinguda i diferent. Diu l’escriptor Julián Ibáñez que “la novel·la negra són també ambients, personatges i situacions”. No cal dir que aquí Lluis Llort compleix amb l’imperatiu. Cal més originalitat, experimentació i risc a la nostra literatura criminal i ell és dels pocs que s’hi aventuren.

Àlex Martín Escribà

Sota l’Asfalt

Lluís Llort

La Magrana

190 pàgines